MINA DE GRAFIT

Tot és complex i res en el món pot ser entès i jutjat amb certesa. Llarg, però aquest podria ser el subtítol de L’americà tranquil de Graham Greene. Cínic i escèptic, el narrador d’aquesta novel•la qüestiona les raons de tot allò que l’envolta, en un lloc i un moment històric on el més important és la notícia, allò que es dóna a conèixer, i no pas la realitat en si. Thomas Fowler és un periodista anglès enviat al Vietnam durant la guerra en què francesos i asiàtics lluitaven per imposar el seu propi sistema polític i ideològic. Testimoni de primera fila, Fowler presencia i analitza amb mirada crítica les maniobres de la França colonial, així com la presència a la zona d’occidentals ingenus segurs de portar la veritat i la llibertat a un poble infantil incapaç de prendre decisions per si sol. L’antagonista és Alden Pyle, l’americà tranquil i ingenu que analitza la realitat sota la influència d’un d’aquells generadors d’opinió que amb prou feines coneixen la situació vietnamita de primer...

Quina història més trista la de La carretera . A vegades em pregunto si realment val la pena llegir llibres tan tristos i desesperats que només serveixen per mostrar-nos un dolor que de moment no sentim i potser no pressentíem. Com que encara no ho tinc clar, de moment encara en llegeixo algun, d’aquests llibres, però fa uns mesos, quan vaig llegir la Trilogia de Claus i Lucas d’Agota Kristof, ja vaig estar a punt de llençar la tovallola i em vaig dedicar a algunes absurditats com les de La conxorxa dels idiotes . Em pregunto què seguirà el llibre d’avui. La carretera retrata l’apocalipsi de la Terra, i està escrita de tal manera que el cataclisme descrit sembla veritablement possible. En la nostra era, en la que les prediccions climàtiques catastrofistes omplen minuts i minuts de programació, l’apocalipsi de McCarthy és una possibilitat real i pròxima. No són els genets bíblics sinó un espiral de tempestes i incendis que pràcticament assola el planeta. Entre les deixa...

Diuen que l’estiu és una època ideal pels clàssics, sobretot aquells que reben el nom corrent de “totxos”. No sé si això li passa a tothom, però en el meu cas l’estiu ha estat l’estació que m’ha acompanyat en lectures més moroses però imprescindibles com les obres de Dostoievski, El roig i el negre o La divina comèdia . Sembla que, com qualsevol costum adquirit de nou, aquestes lectures es converteixen en plaers meitat reptes, meitat plaer en ells mateixos. Així el repte de l’estiu de l’any 2010 és A la recerca del temps perdut de Marcel Proust. És possible que el clàssic dels clàssics sobrepassi les fronteres de l’estiu, tenint en compte que és 13 de juliol i tot just he acabat les últimes línies del primer dels set volums, Pel cantó de Swann . La lectura de Proust no és una lectura qualsevol, és una evidència dir que no és una banalitat tot i que les banalitats omplen moltes de les pàgines de l’obra. Són banalitats que es converteixen per obra de la mirada particular i el record ...

Un corb que actua d'amic invisible i un home que no només sap parlar amb els gats sinó que també pot entendre'ls. Aquests i d'altres animals i éssers solitarisd poblen els boscos de Murakami, espais que moltes vegades resten a mig camí entre el que són escenaris reals i els que en són de la consciència. Els personatges sempre ens són desconeguts, en part per la mirada parcial del narrador i en bona mesura perquè són ells els que busquen el sentit de la seva existència i qüestionen la seva pròpia identitat. Kafka Tamura, un jove de quinze anys que fuig d'una maledicció edípica, recorre un camí que és més un viatge astral que un viatge pròpiament dit. Nakata, un avi deficient segons els estàndards habituals, segueix un trajecte similar, conduït pel destí. I és que els personatges en certa manera es creuen lliures, però en realitat són víctimes del fat, i l'accepten, estoicament. No només els personatges són particulars, sinó que els espais per on es mouen semblen prop...

Davant de qualsevol dubte, sempre tinc tendència a buscar al diccionari i darrerament en tinc molts, de dubtes, sobretot relacionats amb l’estat actual de la societat; però ara ja no tinc clar si és el diccionari el que podrà solucionar-me’ls. Segons l’Institut d’Estudis Catalans, democràcia és el terme que defineix un “ sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.” Un cop llegida la definició em qüestiono cada vegada més si REALMENT vivim en una democràcia. Vivim en una societat on el criteri d’igualtat s’aplica només en el superficial nivell dels gestos i les paraules. El llenguatge, cal que sigui políticament correcte i les decisions polítiques revisiten constantment aquells tòpics que de ben segur ajuden a obtenir un rèdit electoral. Ara bé, per desgràcia la distància entre llenguatge i realitat és abismal. El llenguatge té el gran poder de crear realitats i, a s...

De la mateixa manera que ja havia fet en El cor és un caçador solitari , a Frankie y la boda Carson Mc Cullers descriu l'estat d'alienació espiritual d'una adolescent o, més ben dit, d'una noia en l'impàs entre la infància i la pubertat. L'autora descriu amb gran destresa aquesta traumàtica transició, plena de descobertes però també de noves preguntes que resten sense resposta. És el moment en què la metamorfosi física precedeix la psicològica i el món, de sobte, sembla un espai immens per descobrir. I és el moment, és clar, de l'amor, encara que l'amor en la vida de Frankie/ F. Jasmine Addams tingui una aparença desacostumada. La novel·la transcorre durant una setmana, temps suficient perquè Frankie descobreixi que el final de l'estiu suposa també el final del seu antic món. La crisi s'esdevé amb l'anunci del casament del seu germà, incident dramàtic en tant que ajuda Frankie a definir-se en negatiu: la solitària Frankie i els feliços Jarvi...