MINA DE GRAFIT

de tot n’has fet literatura, i encara jugues amb les grans paraules com vida i mort , memòria i oblit . l’atzar, però, t’espera per sorprendre’t. domina el joc i els daus són sempre al sis. ja ho saps, que dorm al teu costat, l’atzar, que menja amb tu, que estima amb tu? t’esponja amb la seva ombra la roentor del dia. serà, a l’última lletra del teu vers, l’atzar. de llum i llàgrima, vençut el temps, entre el real i el somni, vindrà el moment de passar comptes. si ets prou sensat, que et trobi a casa. si vols un bon consell: oblida’t d’ítaca. són quatre rocs, el malentès d’un somni. Francesc Garriga Barata

  Fixes la mirada, amor, en el més enllà, ara mateix, I dels fragments ¬¬¬el teu sabor busco amb furor, ara mateix. Qui ets tu, que apareixes ben nu, al meu costat, de matinada? Qui ets tu, font de frescor, que emanes tanta joia ara mateix? Estels ardents desperten quan els nostres ulls errants es creuen. Incendis i tremolors ens hi arrosseguen, ara mateix. Puntes de fletxa i llança guarneixen l’espai entre tu i jo, Plaent batalla de candor i de passió, ara mateix. Suats, invencibles, pactem treves inestables del cos, Instants de perdó per un amor desbocat, ara mateix.

El dia abans de la felicitat d’Erri De Luca no és un gran relat. No es tracta d’una epopeia que vulgui explicar l’origen del món ni d’una obra magna que pretengui construir, entre les seves pàgines, la societat d’un moment determinat. El dia abans de la felicitat és, més aviat, una cosa petita, com una ballarina dins d’una capsa de música o un pedaç que dona una segona vida a uns pantalons estripats. La novel·la gira al voltant d’un punt concret en la vida d’un jove, aquell instant en què es pren consciència de la maduresa, de ser amo dels propis actes i sentiments. El protagonista, orfe i adoptat pel porter d’un edifici, Don Gaetano, es reconeix com a ningú, un més de tants napolitans que lluiten per tirar endavant malgrat les adversitats. I aquest no ser ningú, com Ulisses a la cova de Polifem durant la seva llarga travessia, se’ns fa present a nosaltres, els lectors, quan som incapaços de donar-li nom: ningú l’utilitza, els noms no semblen ser massa importants. Així aq...

L’Antònia va arribar a les nostres vides una tarda de maig en una caixa de cartró. En Xevi la va anar a buscar en una casa de pagès. Quan vaig arribar, al vespre, l’Antònia ja s’havia apoderat del que seria el seu racó: el sofà. Dormia a la seva falda i era petita i preciosa. Feia pudor de vaques i es pixava a tort i a dret, però mica en mica la vam anar integrant en la rutina familiar i la vam alliberar dels paràsits que venien amb ella. Quan va arribar a casa, jo passava moltes hores estudiant per unes oposicions que acabarien essent massa dures per a mi. Mentrestant, l’Antònia creixia i feia llargues migdiades sobre les meves cames. El juny em va portar notícies personals amargues però l’Antònia em va ajudar a passar el tràngol més dolçament. Al juliol les males notícies les portava ella. Tenia sarna i vam passar l’estiu entre casa i el veterinari. Al final, a cal veterinari, ja no era l’Antònia: era l’Antonieta. I, amb alguns ensurts, vam aconseguir deixar enrere la malaltia. L...

Diu Haruki Murakami que les idees que li vénen al cap quan corre són com núvols que vénen i se’n van. I aquesta frase, com un núvol més, apareix avui tan sols començar a trotar. Són les quatre de la tarda i he dinat poc per poder sortir d’hora. De seguida és fosc, ara a l’hivern, i les poques hores de sol convé aprofitar-les. El sol carrega les bateries que a poc a poc es van gastant i que a l’hivern sembla que sempre estiguin a punt de fallar. Segur que científicament es pot expressar amb més exactitud, però aquesta és la sensació que en tinc jo, que les meves bateries es carreguen i es descarreguen. Quan surto com avui, sense pressa, el món sembla una mica més bonic. Fa fred però de seguida el cos s’escalfa i deixa de notar-lo. Potser no m’hauria d’haver abrigat tant, avui els guants no feien falta. Però tant se val ara, ja els porto i no tinc enlloc per deixar-los. Sempre es més còmode portar-los posats que emmutxocar-los en una butxaca petita de les malles, on amb prou feines hi c...

La insostenible lleugeresa del ser és una novel·la sobre l’individu, l’ésser humà entès en la seva complexitat i en la seva relació amb els altres. Més que una novel·la, és una reflexió centrada en la metàfora del pes de l’home, que és lleuger quan res el destorba i es creu lliure, i és pesat quan els vincles el fan esclau de si mateix i dels altres. L’amor és el fil conductor de les històries, que es creuen, de Tomàs i Teresa i de Franz i Sabina (entre altres dones). Però l’amor és només una excusa per parlar de l’home que viu en comunitat i estableix lligams que poden ferir-lo o premiar-lo. L’home lleuger, aquell que no té lligams (com la Sabina de la novel·la), és més lliure però la lleugeresa excessiva fins i tot li fa perdre de vista els objectius i fa que es perdi en un immens oceà laberíntic. L’home pesat és molt menys lliure però els lligams poden ajudar-lo a trobar el sentit quan sembla no trobar-lo. A mesura que la novel·la avança, el distanciament del narrador respect...

Qui és i què li passa a Semion Ivanòvitx Prokhartxin? Això és el que em pregunto un cop he acabat de llegir aquest conte de Dostoievski. M’ha quedat la sensació que se m’escapa alguna cosa, que entre significat i significant s’obre una distancia abismal. El relat es limita a la descripció de la superfície, dels gestos, paraules i ulls perduts de Prokhartxin, i tanmateix no en sabem res del que li corromp les entranyes. Els personatges que giren al seu voltant ens donen pistes sensorials sobre la seva conducta però tampoc podem creure que les seves paraules siguin certes. El senyor Prokhartxin viu en un pis on cohabiten la mestressa i una sèrie de llogaters com ell. De Semion Ivanòvitx només sabem el que ell diu (que no té perquè ser forçosament veritat); que és molt pobre, té una cunyada a qui envia diners cada mes i un bagul on guarda les poques i miserables possessions que ha anat acumulant. Un seguit de converses desafortunades fan que els seus companys agafin l’hàbit d’inventar...