MINA DE GRAFIT

Fes-me un favor. Explica'm, Pintor de verds, Com veus la fulla humida Capitell del julivert que ara pico Petit Molt petit. I aquest all -ja saps que és de casa- Que per mi no pica prou Té un gust dolç i amarg I no se'n sent l'olor. Però no No me n'expliquis una -de fulla- Un -d'all- De res me'n serveix Una Un Si no és aquesta Si no és aquest. Serà, potser, A través dels teus ulls verds Que el verd no es dirà verd. Com parlarem ara Del prat De l'eruga Del riu ple d'alga i llot. Quan el bosc espès ja no serà verd, Com parlarem de la primavera i d'aquell estiu etern? Insistim, però. Supervivents d'una llengua morta.

Bull A poc a poc El brou dels desitjos, Ràpids incendis Que podrien consumir-nos. Reposen les memòries Al marbre curull de la cuina Sal, oli i cafè els fan companyia. En sabrem ara, de cuinar aquesta menja, L'àpat perfecte que haurà de saciar-nos? El dinar d'ahir sovint fa ombra Al sopar frugal. És frugal el sopar? 18/01/2017

La porta és massissa ampla mig oberta.  Potser clavant-hi l'ull  Puc albirar el miracle: Els llençols, rebregats, fan un turó Als peus del llit.  El matalàs recorda l'absència,  Aquesta pell que s'arrapa a l'altra,  Que a voltes sóc jo.  El desig, una batalla de sang i seny.  Potser,  però, una mirada Revela el dolor Aquest terror  a la ferida a l tedi a l'aposta pel serà.  En silenci Molt lentament Tanco la porta.  21/09/2017

El deus haver sentit tu també. És un crec-crec, aquest breu soroll del gel, aquests dos glaçons que lluiten -sense cap opció de victòria- amb el te que fumeja avui que és tard, potser massa, i el dia és fosc i trist. Que n'és de difícil traçar el trajecte d'aquest any a qui veiem les ungles. Quantes vegades haurem parlat del món dels homes, tan estrany tan indesxifrable. Aquesta fogositat d'ara per l'alè de Jarmusch. Serà el recurs per sentir-nos menys sols menys petits menys perplexos. Quines cicatrius quedaran un cop el desembre piqui de talons per espolsar-se la neu quanta terra cremada quantes pedres que ens faran descalçar. I ja és record el fred que abans s'esqueixava en aquesta tarda fosca i trista d'hivern. Ara que tot és desglaç.

A Arcadi Nosaltres som gent de iogurt. Obrim la porta de la nevera i en traiem de cereals, blanc, líquid, - ensucrat. Avui és dijous. I sabem del plaer de tastar allò que va Més enllà del nom. Espès, la cullera s’hi enfonsa i s’hi clava, Com la pala en un munt d’arena humida. A la boca, el tel és un coixí que es trenca I en surten de dins Plomes Fragments que s’escampen per tots els racons, impossibles d’unir. I amb la boca plena us veig, et veig, somrius, I entre tu i jo L’espurna, el iogurt que cau, la cullera que dringa, la mà que s’acosta, el plaer de veure’t Tan gran Tan tu Tan per sempre. La vida i el món en un instant i dins una cullera. El temps s’ha escolat mentre l’omplies de nou.

de tot n’has fet literatura, i encara jugues amb les grans paraules com vida i mort , memòria i oblit . l’atzar, però, t’espera per sorprendre’t. domina el joc i els daus són sempre al sis. ja ho saps, que dorm al teu costat, l’atzar, que menja amb tu, que estima amb tu? t’esponja amb la seva ombra la roentor del dia. serà, a l’última lletra del teu vers, l’atzar. de llum i llàgrima, vençut el temps, entre el real i el somni, vindrà el moment de passar comptes. si ets prou sensat, que et trobi a casa. si vols un bon consell: oblida’t d’ítaca. són quatre rocs, el malentès d’un somni. Francesc Garriga Barata

  Fixes la mirada, amor, en el més enllà, ara mateix, I dels fragments ¬¬¬el teu sabor busco amb furor, ara mateix. Qui ets tu, que apareixes ben nu, al meu costat, de matinada? Qui ets tu, font de frescor, que emanes tanta joia ara mateix? Estels ardents desperten quan els nostres ulls errants es creuen. Incendis i tremolors ens hi arrosseguen, ara mateix. Puntes de fletxa i llança guarneixen l’espai entre tu i jo, Plaent batalla de candor i de passió, ara mateix. Suats, invencibles, pactem treves inestables del cos, Instants de perdó per un amor desbocat, ara mateix.