MINA DE GRAFIT

Els ulls ens traeixen. Els ulls, el cervell, el tacte. Son els meus ulls, els traïdors, Traductors del més enllà Que no en saben la llengua. Qui va inventar el mot flexió, robust o tarda? Qui les va lligar a la vida? Sé el mot. No en sé la flexió. El mot es mou, se'n va, canvia. Conec el que és robust, Però se m'escola el mot entre els dits. És tard, la tarda és morta. L'avui s'esvaeix. Només em queden els ulls, el cervell, el tacte.

Només vull dir-te una cosa: Aquests feixos encara són verds. Si els lligues així, De qualsevol manera, En el trajecte de ben segur S'anirà esllanguint el nus Q abans els fermava. Es farà fluixet fluixet Com el soroll del vent Que se sent ara, somort i abstret. Si els vols portar, Si necessites els feixos, tot i ser verds, Abraça'ls amb força, Sense trencar-los, Una mà de mare vora el cingle. Així, M'encanta com el teu gest rude Ara els toca i se'ls col•loca espatlla enllà. Els sacseja, fins que encaixen En el solc de l'esquena, Vall plena de la seva dansa. Faran camí amb tu.  I quan arribis, si mai s'arriba, Seran teies de foc rogent.

Sento un secret desig per les flors: El gerani irisat que ruboritza els balcons, La margarida humil coronant el menjador de la meva infància, El gallaret dansant en un camp de juny. Un amor agre Que veu la sega i el marciment I l'infant indolent que les cull sense traça. És agre i secret. Poc vol algú pesar el meu amor En la seva balança, Ja curulla d'altres asprors. I és secret i és agre, I és desig.  Un garbuix de tons, Com un pom de primavera.

Òstia santa! Agafo un pal o dos, els ajunto i et faig un dibuix.  Tu dius: mira, un triangle. Cony! Jo hi veig una ciutat, Amb carrerons estrets, I un portal on la dona que soc Es lamenta per no trobar les claus. Busca i rebusca, En una bossa infinita Feta de trossets de paper I claus, moltes claus. Sembla un castell o una teranyina, Com més busca la sortida, Més s'hi embolica. Regira i regira, La dona que soc. Al final, d'allà, En surt un pal. Se'l mira com si a dins pogués cabre-hi Alguna cosa infinita com aquesta ciutat.

Asseguda a la platja del dolor Les veig venir. Onades que esclaten vora meu, I després fugen, Com el soroll dels conills entre les mates. Primer eren els peus. Després han pujat pels genolls, El sexe, els pits. Tota coberta d'aigua Ja no sento la remor dels homes. Les veus se senten somortes, Llunyanes. L'escórpora espinosa Em nua el cabell I el sorell em ronda per les entranyes. Estranya escena de bellesa dins el mar. Tot és silenci. Només el mut parlar del mar, La delicadesa dels peixos I un cos que es deixa acariciar. Balanceig lleuger I un cau dins les roques. La calma d'un somni.

A la plaça del poble Ha arribat una carreta ambulant. En baixa un llançador de punyals. La gent del poble s'amuntega. El plafó circular és a punt. M'ho miro des de fora, La mirada fixa en l'home de paraula amarga Que un dia va ser bo. No ho vull, senyor, No em miri. No m'agrada la sang, ni l'odi, ni l'atzar. Però el poble m'agafa per les aixelles, M'estiren els peus I em deixen mig nua, abandonada, A la plaça del poble. Les mans al 2 i al 10, Els peus al 5 i al 8. Sóc seva i m'odia. Per què em vol, senyor? Per què jo? El poble té fam de mirades, Li ho han dit. Agafi'n una altra! Tantes n'hi ha que li faran companyia, Una experiència més. Jo volia venir, Mirar la plaça. Que algú, amb mala traça, Em passés el braç per l'espatlla. Que em digués, tranquil•la, Les parets serveixen per fer finestres. Caldrà nedar per arribar a la riba. Ziu. El primer, rabent, M'esquinça la màniga. Penso...

Madrid. Barri de Chueca . En aquest vell hostal Et repenso Mentre miro La bombeta nua. Fa una llum intensa i blanca. A fora, a dins, La calor no té mesura. El fresseig de l'aire condicionat Sembla una burla. Avui he vist coses: Un semàfor amb llums de dos homes i dues dones per cedir i prohibir el pas. Una noia retocant-se els llavis, d'un vermell intens, davant del retrovisor d'una vespa, i fugir després mirant google maps . Las meninas , de Velázquez. Una noia recomanant un metge de capçalera capaç de receptar-ho tot. El tres de maig , de Goya. Una dona menjant xurros amb xocolata en un migdia de 35 graus. Una camisa blava de flamencs rosats. Carrers i avingudes amples i buits.  Un adéu.