MINA DE GRAFIT

  Jo no vull ser soldat, mama. Jo no vull morir de nou. A mi em fa angúnia remoure'm les entranyes amb tanta mort. Vinga colgar i colgar cadàvers, els últims cent anys, cadàvers que se'm desfan i puden, que gram a gram es fan carn de la meva carn. De tanta carronya, he acabat avorrint olor i tacte. Veig i em lamento, i veig i veig i veig. Veig el blanc, l'infern blanc, un núvol de fum espès, blanc com mai ho havia estat la pols, el blanc i el silenci de la bomba més inhumana creada mai per homes. I després del 6 és el 9. Una altra vegada, tot esquitxat i tacat de blanc pur, llum perfecta que em deixa cega, no puc veure res. Veig el verd, l'horror verd, fulles enormes que tapen cossos nus que cremen i fugen. Sang a la selva verda, sang i saba vessades sobre la meva pell, que se m'escola per les arrugues i m'arriba fins al coll i només tinc gust per I'amarg. Veig cada dia l'infern blau, el blau de la mar, bellesa assassina feta d'oblit i...

La Cass m'ha explicat que ha vist coses. Que ha vist gent i ha vist coses. Diu que ha somniat en un infern, que el seu infern era una caixa forta plena de riqueses que no servien per a res. Amb ànimes tristes i avares, i llàgrimes que només reflectien l'or on s'emmirallaven. Bèsties que apostaven per l'or sense tenir palla.  Després ha quedat en silenci. La Cass diu que no serà pas ella qui faci un elogi de la pobresa. Però que de què ens servirà l'or a la tomba.  Diu que ballem i ballem, fins que ens tornem salvatges i desfermats, que perdem el nord i l'oremus, que oblidem el canvi de pessetes a euros. Ella diu que ballar i riure seran l'únic or que ens portarà cap a la salvació. La Cass —no ho havia explicat— és una dona de cabell vermell estofat, mal pentinat i llarg. Té una bellesa estranya. Sembla que miri el món, amb els seus ulls oberts, blancs, emmarcats per venes que combinen blau i vermell, com si no pogués entendre'l. O com si el món no pogués...

Ja, ja, ja ho sabia que era l’any de la rata. Però, vaia, no semblava pas tan mal any, dic jo. Mira, em vaig comprar un sofà nou i una tele. Què coi, si havíem de passar temps a casa, més valia agafar-s’ho bé. Vaig mirar tantes sèries que vaig acabar avorrint el sofà i la tele. Pseh, si no en podia parlar amb ningú, potser tampoc valia la pena. Primer em va costar una mica no veure els altres però mica en mica, com amb tot, m’hi vaig acostumar: ja ni em mirava si podíem parlar o algo. El primer cop que vaig veure els grans mamuts donant voltes pel poble, coi, em van fotre un bon susto, no diré pas que no. Però, bueno, amb allò tan gros per fora podríem estar ben tranquils, no ens podia passar pas res de dolent. Jo què sé, a mi em sembla que ho van fer bé tot això. Oita, ara plou i i ells, encara que es mullin, també surten. Veiam si no hi hem guanyat. Passen per aquí davant i no fan ni soroll.  Acosten aquells ulls immensos als vidres. Així saben que som dins, que estem bé. I així ...

A. Les he estès i estaven ben molles. Xopes. Però el migdia és calent com un braser encès. I ara ja voleien amb el vent. I és un plaer veure-les córrer endavant i enrere, com les veles d'aquesta nau que ara somnio. Em veig navegant oceà enllà, el rostre cremat per tants dies de sol, buscant una terra desconeguda, ara que el món ja sembla tot a l'abast. Em reconec en la cara dels mariners, esgotats i plens. Fa trenta dies que vam escapar. I ara només som. Res més. Cada matí el soroll del mar ens recorda que nosaltres omplim el món que ens abraça. Potser aviat algun tripulant cridarà "terra a la vista" però, arribats a aquí, ja no sé si ens sabrem avenir d'un horitzó ple. Estem plens de ser i buits de la resta.  Quina pau, tanta absència. Plego a poc a poc els llençols, que encara recorden vagament l'olor de sal i de somni. B. Em molesten tant els llençols, els llençols de color blanc, que em llançaria al buit només per treure-me'ls de sobre. Em suen els col...

Veig l'escena. Un desert i un sol enorme ajagut sobre la terra. La llum, entre taronja i vermella. I nosaltres cinc, siluetes negres i allargades que avancen decidides per aquest paisatge vibrant i asfixiant. Les miro i em miro. Portem pantalons amples, camisa, mocador al coll i barret d'ala. Som cowboys. Tenim aquella mirada decidida i furiosa d'en Clint, segures que ningú podrà aturar-nos.  Es comencen a sentir crits. El soroll i la pols dels cavalls desbocats inunden l'espai. Pel poc que sé, deuen ser els indis. Busquen cabelleres i tallaran el cap de qualsevol blanc que trobin. S'acosten. Branden amb el braç estès fones i destrals.  Són a prop i ens toca lluitar. Però... espera.  Ja n'estem tipes. Llancem barrets i mocadors i pistoles i camises i diem que no, que nosaltres no hem vingut a defensar cap imperi, que no som homes, que no acabem ni de ser blanques, que no volem matar indis, que aquesta història explicarà algú però no ens explica a nosaltres.  Ben...

A. Ara li ha donat per ploure. Fa vuit dies seguits que plou a fora. Les altres diuen que dins de casa s'hi està bé però a mi em remou l'estómac tanta aigua junta... L'aigua s'escola per tot, fins la sento com es passeja pel meu cos; a vegades sento les gotes com es filtren pels dits i s'omple el terra de bassals, i en els bassals, aquesta herbota que no se sabia d'ella fins que s'ha vist colgada, el cap a dins i els peus freds a mercè del vent. Fuig, aigua! Fuig, herba! Maleït el dia que l'aigua ens va tancar com si fóssim esclaves de les seves onades. Si no fos per la mar, si no fos pel riu, maleiria el seu nom una i mil vegades!  Però el mar, de sobte, em fa perdonar-la, m'acarona, em diu que el món no sempre serà pluja, ni bassal, ni herba capgirada. Em diu que l'escórpora espinosa em nuarà el cabell i el sorell em rondarà per les entranyes. Només el mut parlar de la mar, la delicadesa dels peixos i un cos que es deixa acariciar. Balanceig ll...

A la tarda, quan les he vistes (una es diu Rosi i l'altra, Pérez, ironies del destí), no sé pas què m'han explicat d'un lavabo tacat amb estranyes substàncies. A vegades senten un plaer rar (molt rar) (o no tan rar) de  parlar de detritus.  N'hi ha una, la de vermell, que sent una passió per la ciència que li amara tot el que fa. És metòdica i ordenada. Fins i tot quan se'n va (perquè se'n va molt) busca rodones, línies i polígons perfectes en l'espai. L'altra, la de blanc, és explosiva i desbordant. Ara se la veu esgotada, però fins i tot en l'esgotament és capaç de crear i conduir una vida que nosaltres no ens sabem imaginar. Té el do de la rialla i el de la humilitat.  Més tard ens n'hem creuat una altra. La tercera és sensible i forta, quina dona. Sembla vent descontrolat, una tramuntana empordanesa, bogeria i delicadesa donant-se la mà.  Totes tres han aparegut a la nit en els meus somnis. En un espai desgavellat i organitzat, un joc de colo...