"Amb les escoles formant més i més corredors, saltadors, velocistes, colpejadors, llançadors, recollidors, voladors o nedadors en comptes de professors, crítics, savis i creadors, el mot 'intel·lectual' va esdevenir el renec que mereixia ser", diu Ray Bradbury a Fahrenheit 451. És colpidora la descripció de l'autor de la decadència de la cultura occidental, però no pel seu pessimisme sinó per la nostra familiaritat amb els elements que hi apareixen, que, de fet, són elements de la nostra quotidianitat.
El llibre, escrit l'any 1953, narra les desventures d'un bomber en aquesta època de minva cultural. La societat on viu és una comunitat individualista, mediatitzada, manipulada i ignorant. És una societat absorta en l'observació de les televisions de tres i quatre parets que projecten programes que busquen l'infantilisme de l'audiència: pallassos, velocitat i paraules sense significat. I, mentrestant, els bombers s'han convertit en la justícia de la resistència cultural cremant llibres i lectors a dojo.
La història de la novela no és una trama complexa ni tan sols ho és aquesta ciutat que descriu. Precisament, un dels elements claus en aquesta narració, un dels elements claus en la decadència social, és la uniformització. La lectura permetia (i, per sort, encara permet) el desenvolupament individual: cada lector traça un nou camí, un trajecte personal dins l'infinitud de llibres del món. En canvi, la programació televisiva és monolítica, autoritària. Sí, és cert, hi ha molts canals, però el producte és el mateix.
Per què m'ha captivat tant la història de Ray Bradbury? Perquè és un relat absolutament visionari, una descripció de la nostra societat actual amb 50 anys d'antelació. Què en sabia Bradbury del Pla Bolonya, de la TDT, dels programes de televenta, de la prodigalitat editorial de qualitat escassa, de la velocitat del món? És cert que en devia saber moltes coses, moltes més que nosaltres que hi vivim enmig i tantes i tantes vegades no ens en donem compte, de com ens deixem corrompre per la inèrcia. Sobrevivim com zombies en la direcció correcta mentre les autoritats i els mitjans marquen la trajectòria correcta.
En el fons, tots busquem una cosa tan senzilla com la felicitat. Però, la trobem enmig dels programes de teleescombraries, de les paraules sense significat, de l'aparença de felicitat que ens aboquen al damunt les sèries de televisió i les pel·lícules de Hollywood? La veritat, crec, és que no i, tanmateix, ens deixem endur, en moltes ocasions, pel seu corrent veloç i la vida atrafegada que ens proposen.
Per què m'ha captivat tant la història de Ray Bradbury? Perquè és un relat absolutament visionari, una descripció de la nostra societat actual amb 50 anys d'antelació. Què en sabia Bradbury del Pla Bolonya, de la TDT, dels programes de televenta, de la prodigalitat editorial de qualitat escassa, de la velocitat del món? És cert que en devia saber moltes coses, moltes més que nosaltres que hi vivim enmig i tantes i tantes vegades no ens en donem compte, de com ens deixem corrompre per la inèrcia. Sobrevivim com zombies en la direcció correcta mentre les autoritats i els mitjans marquen la trajectòria correcta.
En el fons, tots busquem una cosa tan senzilla com la felicitat. Però, la trobem enmig dels programes de teleescombraries, de les paraules sense significat, de l'aparença de felicitat que ens aboquen al damunt les sèries de televisió i les pel·lícules de Hollywood? La veritat, crec, és que no i, tanmateix, ens deixem endur, en moltes ocasions, pel seu corrent veloç i la vida atrafegada que ens proposen.
Comentaris