Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2019

Tot el que queda

Els ulls ens traeixen. Els ulls, el cervell, el tacte. Son els meus ulls, els traïdors, Traductors del més enllà Que no en saben la llengua. Qui va inventar el mot flexió, robust o tarda? Qui les va lligar a la vida? Sé el mot. No en sé la flexió. El mot es mou, se'n va, canvia. Conec el que és robust, Però se m'escola el mot entre els dits. És tard, la tarda és morta. L'avui s'esvaeix. Només em queden els ulls, el cervell, el tacte.

Feixos verds

Només vull dir-te una cosa: Aquests feixos encara són verds. Si els lligues així, De qualsevol manera, En el trajecte de ben segur S'anirà esllanguint el nus Q abans els fermava. Es farà fluixet fluixet Com el soroll del vent Que se sent ara, somort i abstret. Si els vols portar, Si necessites els feixos, tot i ser verds, Abraça'ls amb força, Sense trencar-los, Una mà de mare vora el cingle. Així, M'encanta com el teu gest rude Ara els toca i se'ls col•loca espatlla enllà. Els sacseja, fins que encaixen En el solc de l'esquena, Vall plena de la seva dansa. Faran camí amb tu.  I quan arribis, si mai s'arriba, Seran teies de foc rogent.

Desig de flor

Sento un secret desig per les flors: El gerani irisat que ruboritza els balcons, La margarida humil coronant el menjador de la meva infància, El gallaret dansant en un camp de juny. Un amor agre Que veu la sega i el marciment I l'infant indolent que les cull sense traça. És agre i secret. Poc vol algú pesar el meu amor En la seva balança, Ja curulla d'altres asprors. I és secret i és agre, I és desig.  Un garbuix de tons, Com un pom de primavera.

Un coi de pal

Òstia santa! Agafo un pal o dos, els ajunto i et faig un dibuix.  Tu dius: mira, un triangle. Cony! Jo hi veig una ciutat, Amb carrerons estrets, I un portal on la dona que soc Es lamenta per no trobar les claus. Busca i rebusca, En una bossa infinita Feta de trossets de paper I claus, moltes claus. Sembla un castell o una teranyina, Com més busca la sortida, Més s'hi embolica. Regira i regira, La dona que soc. Al final, d'allà, En surt un pal. Se'l mira com si a dins pogués cabre-hi Alguna cosa infinita com aquesta ciutat.