MINA DE GRAFIT

Asseguda a la platja del dolor Les veig venir. Onades que esclaten vora meu, I després fugen, Com el soroll dels conills entre les mates. Primer eren els peus. Després han pujat pels genolls, El sexe, els pits. Tota coberta d'aigua Ja no sento la remor dels homes. Les veus se senten somortes, Llunyanes. L'escórpora espinosa Em nua el cabell I el sorell em ronda per les entranyes. Estranya escena de bellesa dins el mar. Tot és silenci. Només el mut parlar del mar, La delicadesa dels peixos I un cos que es deixa acariciar. Balanceig lleuger I un cau dins les roques. La calma d'un somni.

A la plaça del poble Ha arribat una carreta ambulant. En baixa un llançador de punyals. La gent del poble s'amuntega. El plafó circular és a punt. M'ho miro des de fora, La mirada fixa en l'home de paraula amarga Que un dia va ser bo. No ho vull, senyor, No em miri. No m'agrada la sang, ni l'odi, ni l'atzar. Però el poble m'agafa per les aixelles, M'estiren els peus I em deixen mig nua, abandonada, A la plaça del poble. Les mans al 2 i al 10, Els peus al 5 i al 8. Sóc seva i m'odia. Per què em vol, senyor? Per què jo? El poble té fam de mirades, Li ho han dit. Agafi'n una altra! Tantes n'hi ha que li faran companyia, Una experiència més. Jo volia venir, Mirar la plaça. Que algú, amb mala traça, Em passés el braç per l'espatlla. Que em digués, tranquil•la, Les parets serveixen per fer finestres. Caldrà nedar per arribar a la riba. Ziu. El primer, rabent, M'esquinça la màniga. Penso

Madrid. Barri de Chueca . En aquest vell hostal Et repenso Mentre miro La bombeta nua. Fa una llum intensa i blanca. A fora, a dins, La calor no té mesura. El fresseig de l'aire condicionat Sembla una burla. Avui he vist coses: Un semàfor amb llums de dos homes i dues dones per cedir i prohibir el pas. Una noia retocant-se els llavis, d'un vermell intens, davant del retrovisor d'una vespa, i fugir després mirant google maps . Las meninas , de Velázquez. Una noia recomanant un metge de capçalera capaç de receptar-ho tot. El tres de maig , de Goya. Una dona menjant xurros amb xocolata en un migdia de 35 graus. Una camisa blava de flamencs rosats. Carrers i avingudes amples i buits.  Un adéu.

Ja fa massa dies que no rebo cartes Potser és la bústia Que no em deixa girar la clau. Però d'un temps ençà Les impremtes treballen en negre. Les bones notícies Les alegries I els moments dolços Són un niu d'escurçons. És potser aquest llapis rosegat meu El que no és capaç d'escriure Les paraules que em volten pel cap I la vida que s'hi amaga. Caldrà escriure de nou Posar-hi segells I enviar-les. Que les cartes al calaix De poc serveixen. Arreglaré la bústia, Avui forçada, I t'escriuré perquè no te n'oblidis.

Aquest pou pregon sovint sembla no tenir fons. El ressò dels còdols que hi llanço No torna amb una alenada, Una vida immensa hi té cabuda. Paro l'orella esperant l'eco proper I em sembla sentir un clong, La pedra trepitjant el fons. Passa el temps I les pluges l'omplen i el buiden Com un pit que respira fondo, Atzarosament. Vindrà el moment De veure l'aigua al llindar de la boca, Vindrà l'esclat primaveral De capbussar-me En les aigües tranquil·les D'un estany curull. Vindrà l'estany I caldrà prendre aire i enfonsar-m'hi. Caldrà fer-ho. El pou pregon espera.

Canals de cendra dins d'aquest esqueix. Infant d'altres fulles, Fruit de les seves entranyes. Agafat al tronc, sense caure, Girà els ulls al cel buscant calor. Perseguí orenetes i verdums, Pinsans i caderneres, Enyor d'ales als dits gruixuts. S'adormí bressolat pel vent, A la falda del pare. Avui, xic, poc creu ser germà d'aquest pare, Tan aïllat, Sense arrel i sense vol, Sempre glossant el foc amb llavis de sutge. Escup ardències tristes, A l'ombra, sense ombra. 

Ets petita, Molt petita vista des d'aquí. Un espigueta de blat crescuda per atzar enmig de roures. Forta, robusta com aquests roures del bosc q t'ombreja. Petita Eulàlia, Poques branques et treuran la llum. A vegades, però, Deixa't ser feble, no tinguis por. A voltes, bassals d'aigua, No cal fer-nos terra ferma per sempre. Vine, estira't al meu costat. Sigues, menuda, qui busca recer. 

T'imagino, vida,  com el sol d'un trenta de juliol qualsevol, Però posem-ne un,  potser el de l'any que ja és fora. Amunt, ben amunt, refugiat en un equilibri incomprensible pels poc avesats a les ingrates fórmules de la física. I, de dalt estant, senyoreges els caps, a recer de teles i aixoplucs, de tots nosaltres. En aquest espetec de llum de migdia, L'ombra s'amaga sota els peus, petita i present, Sense allargassar-se, Sense avançar ni recular. Així la vida, Un ara i aquí petit, Sense projectes La llum d'un trenta de juliol qualsevol.

Fes-me un favor. Explica'm, Pintor de verds, Com veus la fulla humida Capitell del julivert que ara pico Petit Molt petit. I aquest all -ja saps que és de casa- Que per mi no pica prou Té un gust dolç i amarg I no se'n sent l'olor. Però no No me n'expliquis una -de fulla- Un -d'all- De res me'n serveix Una Un Si no és aquesta Si no és aquest. Serà, potser, A través dels teus ulls verds Que el verd no es dirà verd. Com parlarem ara Del prat De l'eruga Del riu ple d'alga i llot. Quan el bosc espès ja no serà verd, Com parlarem de la primavera i d'aquell estiu etern? Insistim, però. Supervivents d'una llengua morta.

Bull A poc a poc El brou dels desitjos, Ràpids incendis Que podrien consumir-nos. Reposen les memòries Al marbre curull de la cuina Sal, oli i cafè els fan companyia. En sabrem ara, de cuinar aquesta menja, L'àpat perfecte que haurà de saciar-nos? El dinar d'ahir sovint fa ombra Al sopar frugal. És frugal el sopar? 18/01/2017

La porta és massissa ampla mig oberta.  Potser clavant-hi l'ull  Puc albirar el miracle: Els llençols, rebregats, fan un turó Als peus del llit.  El matalàs recorda l'absència,  Aquesta pell que s'arrapa a l'altra,  Que a voltes sóc jo.  El desig, una batalla de sang i seny.  Potser,  però, una mirada Revela el dolor Aquest terror  a la ferida a l tedi a l'aposta pel serà.  En silenci Molt lentament Tanco la porta.  21/09/2017

El deus haver sentit tu també. És un crec-crec, aquest breu soroll del gel, aquests dos glaçons que lluiten -sense cap opció de victòria- amb el te que fumeja avui que és tard, potser massa, i el dia és fosc i trist. Que n'és de difícil traçar el trajecte d'aquest any a qui veiem les ungles. Quantes vegades haurem parlat del món dels homes, tan estrany tan indesxifrable. Aquesta fogositat d'ara per l'alè de Jarmusch. Serà el recurs per sentir-nos menys sols menys petits menys perplexos. Quines cicatrius quedaran un cop el desembre piqui de talons per espolsar-se la neu quanta terra cremada quantes pedres que ens faran descalçar. I ja és record el fred que abans s'esqueixava en aquesta tarda fosca i trista d'hivern. Ara que tot és desglaç.