Còdols al pou

Aquest pou pregon
sovint sembla no tenir fons.
El ressò dels còdols que hi llanço
No torna amb una alenada,
Una vida immensa hi té cabuda.
Paro l'orella esperant l'eco proper
I em sembla sentir un clong,
La pedra trepitjant el fons.

Passa el temps
I les pluges l'omplen i el buiden
Com un pit que respira fondo,
Atzarosament.

Vindrà el moment
De veure l'aigua al llindar de la boca,
Vindrà l'esclat primaveral
De capbussar-me
En les aigües tranquil·les
D'un estany curull.

Vindrà l'estany
I caldrà prendre aire i enfonsar-m'hi.
Caldrà fer-ho.
El pou pregon espera.