DEMOCRÀCIA, QUINA DEMOCRÀCIA?

Davant de qualsevol dubte, sempre tinc tendència a buscar al diccionari i darrerament en tinc molts, de dubtes, sobretot relacionats amb l’estat actual de la societat; però ara ja no tinc clar si és el diccionari el que podrà solucionar-me’ls. Segons l’Institut d’Estudis Catalans, democràcia és el terme que defineix un “sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.” Un cop llegida la definició em qüestiono cada vegada més si REALMENT vivim en una democràcia.

Vivim en una societat on el criteri d’igualtat s’aplica només en el superficial nivell dels gestos i les paraules. El llenguatge, cal que sigui políticament correcte i les decisions polítiques revisiten constantment aquells tòpics que de ben segur ajuden a obtenir un rèdit electoral. Ara bé, per desgràcia la distància entre llenguatge i realitat és abismal. El llenguatge té el gran poder de crear realitats i, a sobre, té el “superpoder” de fer-nos-les creure. Si és cert tot allò que el discurs polític i social explica, els homes i les dones som iguals, i els moros i els negres i els que passen gana i els que viuen en piscines naturals paradísiaques, també. Tots participem per igual en la presa de decisions col·lectives, com diu el diccionari. Alerta, però, pobre del discurs que digui “negre”, perquè s’ha de dir “de color”, com si d’aquesta manera no s’estigués discriminant, perquè si ells són de color, es dóna per descomptat que els que som incolors, purs, som nosaltres, els blancs. I pobre del que digui “moro”, perquè cal dir “magrebí”, com si canviant de terme canviéssim alguna realitat. I més pobre encara aquell discurs que parli de conflictes interracials –conflictes que, d’altra banda, es donen en qualsevol comunitat on visqui gent amb característiques pròpies, és a dir, tot tipus de gent-, perquè el que ara és cool és posar una capa de sorra, envernissar, i fer veure que no ha passat res.

Però bé, diu el diccionari que democràcia és la participació igualitària en la presa de decisions col·lectives, i potser té alguna cosa de cert. És cert que tots votem de la mateixa manera quan hi ha eleccions –un cop cada quatre anys-, i que així decidim quins són els nostres representants en les preses de decisions reals. Però no és del tot cert, perquè si no has nascut en una terra concreta no hi tens dret, encara que formis part de la col·lectivitat. Obviem aquesta “petita” contradicció, i seguim endavant. Nosaltres, doncs, vivim en allò que se’n diu una “democràcia representativa”, una democràcia basada en el fet que jo i un munt de votants més confiem en algú per tal que decideixi per nosaltres. Però què passa quan no ens REPRESENTA ningú? Quan la CONFIANÇA s’ha esvaït i s’han fet massa paleses les regles reals de la democràcia? Què passa quan ens reconeixem en les carns de les marionetes, estirades avui cap a la dreta i demà cap a l’esquerra? Doncs, passa que ens indigna. Ens indigna però no sabem què fer.

La política no funciona gaire bé, doncs. O, com a mínim, a mí no em funciona. Però no només la política s’enfonsa. L’economia, també. Som el que tenim i, si no tenim, no som res. Aquest sembla el missatge del capitalisme. I el diccionari diu: “Sistema econòmic caracteritzat per la propietat privada dels mitjans de producció, concentrats en mans d’una minoria, la prevalença del mercat i la recerca del benefici.” Sembla que aquí sí que el diccionari l’encerta més. Per tant, som conscients que som carn de canó per tal que una minoria visqui a la glòria. La definició de capitalisme no parla de bases morals, legalitat, mèrit, ni igualtat. O sigui, que la qüestió és fer diners, sigui com sigui. Si Forum Filátelico t’estafa i et roba tot el que has estalviat durant la vida, no passa res: no en diu res la definició de com s’han de fer els diners. I això és només per posar un exemple, perquè avui és Lehman Brothers i demà serà l’empresa on treballes, sota l’excusa d’allò que ara se’n diu “concurs d’acreedors”, que sempre queda més polit que dir “suspensió de pagaments”.

I qui n’és, doncs, el responsable? Vés a saber. Sempre culpem els polítics, però és possible que en sigui més la nostra manera de pensar, que és la mateixa que la seva: intentar viure bé, sigui com sigui. Aconseguir ser part de la minoria que, segons el capitalisme, és qui controla la producció i l’economia només soluciona els nostres problemes, però no soluciona EL problema. Sóc incapaç de descobrir com solucionar el problema, com defugir del control de les totpoderoses corporacions, com participar REALMENT en la presa de decisions col·lectives. Només sé, però, que això no funciona.