Diuen que l’estiu és una època ideal pels clàssics, sobretot aquells que reben el nom corrent de “totxos”. No sé si això li passa a tothom, però en el meu cas l’estiu ha estat l’estació que m’ha acompanyat en lectures més moroses però imprescindibles com les obres de Dostoievski, El roig i el negre o La divina comèdia. Sembla que, com qualsevol costum adquirit de nou, aquestes lectures es converteixen en plaers meitat reptes, meitat plaer en ells mateixos. Així el repte de l’estiu de l’any 2010 és A la recerca del temps perdut de Marcel Proust. És possible que el clàssic dels clàssics sobrepassi les fronteres de l’estiu, tenint en compte que és 13 de juliol i tot just he acabat les últimes línies del primer dels set volums, Pel cantó de Swann.
La lectura de Proust no és una lectura qualsevol, és una evidència dir que no és una banalitat tot i que les banalitats omplen moltes de les pàgines de l’obra. Són banalitats que es converteixen per obra de la mirada particular i el record en essències d’una realitat allunyada del món quotidià. És la labor de la memòria, dels records, la que converteix aquells campanars tenyits de llum crepuscular en un moment carregat de significació, simbòlic. Ja és arxiconeguda l’escena de Proust i les magdalenes que apareix a Pel cantó de Swann. El protagonista (tan difícil de deslligar del mateix Proust), ja adult, tasta unes magdalenes que sa mare li ofereix. I el gust el trasllada immediatament a un paisatge de la memòria, el Combray de la seva infantesa, convertint-se en un intens remolí del record que l’aïlla de la realitat per ell contemporània (diu Proust: “Pero cuando nada subsiste ya de un pasado antiguo, cuando han muerto los seres y se han derrumbado las cosas, solos, más frágiles, más vivos, más immateriales, más persistentes y más fieles que nunca, el olor y el sabor perduran mucho más, y recuerdan, y aguardan, y esperan, sobre las ruinas de todo, y soportan sin doblegarse en su impalpable gotita el edificio enorme del recuerdo”).
D’aquesta manera, Pel cantó de Swann es converteix en una rememoració de la infantesa del protagonista, però al mateix temps un record del record aliè, dels tràfecs amorosos de Carles Swann amb una dama de reputació més que dubtosa. Malgrat que no tots els episodis del llibre són forçosament tristos (ple d’esclats de glòria produïts per la sensibilitat desbordant del protagonista), el to té més a veure amb la melancòlica llum de l’ocàs que amb l’alegria infantil de l’alba.
L’estil, a banda del retrat d’un món que desapareix entre els anys d’arena del que encara és infant en aquest volum, és el que sobresurt més de l’obra de Proust. Proust descriu, adjectiva, complementa, subordina, evitant, en definitiva, la frase simple que acaba amb brusca rotunditat. La prosa de Proust, em dóna la sensació que cal mastegar-la i degustar-la a poc a poc, prestant atenció a les nimietats que contribueixen a l’efecte magnífic del conjunt. És com el ritual de degustar el vi; olorar-lo, oxigenar-lo, beure’l a petits glops deixant-lo en contacte amb tots els racons de la boca, per finalment fer-lo anar coll avall amb més consciència que aquell vi que simplement acompanya un àpat agradable.
Així doncs, he passat quinze dies dedicant a aquest llibre el temps que m’ha demanat, alternant-lo això sí amb altres lectures més lleugeres, menys calòriques. És un temps que no em reca, que em sembla extraordinàriament útil, si és que en el sentit que avui es dóna a útil llegir pot ser-ho mai.
Comentaris