Qui és i què li passa a Semion Ivanòvitx Prokhartxin? Això és el que em pregunto un cop he acabat de llegir aquest conte de Dostoievski. M’ha quedat la sensació que se m’escapa alguna cosa, que entre significat i significant s’obre una distancia abismal. El relat es limita a la descripció de la superfície, dels gestos, paraules i ulls perduts de Prokhartxin, i tanmateix no en sabem res del que li corromp les entranyes. Els personatges que giren al seu voltant ens donen pistes sensorials sobre la seva conducta però tampoc podem creure que les seves paraules siguin certes. El senyor Prokhartxin viu en un pis on cohabiten la mestressa i una sèrie de llogaters com ell. De Semion Ivanòvitx només sabem el que ell diu (que no té perquè ser forçosament veritat); que és molt pobre, té una cunyada a qui envia diners cada mes i un bagul on guarda les poques i miserables possessions que ha anat acumulant. Un seguit de converses desafortunades fan que els seus companys agafin l’hàbit d’inventar