Qui és i què li passa a Semion Ivanòvitx Prokhartxin? Això és el que em pregunto un cop he acabat de llegir aquest conte de Dostoievski. M’ha quedat la sensació que se m’escapa alguna cosa, que entre significat i significant s’obre una distancia abismal. El relat es limita a la descripció de la superfície, dels gestos, paraules i ulls perduts de Prokhartxin, i tanmateix no en sabem res del que li corromp les entranyes. Els personatges que giren al seu voltant ens donen pistes sensorials sobre la seva conducta però tampoc podem creure que les seves paraules siguin certes.
El senyor Prokhartxin viu en un pis on cohabiten la mestressa i una sèrie de llogaters com ell. De Semion Ivanòvitx només sabem el que ell diu (que no té perquè ser forçosament veritat); que és molt pobre, té una cunyada a qui envia diners cada mes i un bagul on guarda les poques i miserables possessions que ha anat acumulant. Un seguit de converses desafortunades fan que els seus companys agafin l’hàbit d’inventar-se històries quan Semion Ivanòvitx és present. Un dia comença a presentar un comportament estrany que acabarà convertint-se en un deliri mortal.
Però què és el que ha transformat Prokhartxin en aquest home espantat, temorós, que només pot articular frases inconnexes? Sembla ser que va veure, o estar implicat d’alguna manera, en un incendi i que un rodamón alcohòlic ha aconseguit un cert poder i control sobre la seva conducta. Les paraules de Semion Ivanòvitx semblen no tenir sentit ni coherència.
En un moment del relat, se’ns permet l’accés a la ment de Prokhartxin a través d’un somni, del delirium tremens que l’acabarà portant a la fi. Amb la sintaxi pròpia del somni, Prokhartxin enllaça diversos episodis on es veuen reflectits els seus temors: la pobresa, l’incendi i el dolor de les víctimes.
Dostoievski aconsegueix transmetre de nou allò que tan freqüentment ocorre a la vida real: la incapacitat per entendre els signes, per saber alguna cosa certa sobre l’altre, i la complexitat de l’ésser humà. Qui o què és l’altre? És l’altre com jo, compartim la mateixa essència i naturalesa, o som éssers totalment independents, aïllats? I si això és així, com s’aconsegueix la comunicació perfecta? I encara més, com es pot arribar a la comprensió perfecta? És una utopia comprendre, entendre, saber qui són ells?
La literatura ens posa al davant dels ulls aquells conflictes que a vegades sentim i vivim però que no ens aturem a reflexionar, ens genera preguntes de difícil resposta que ens obliguen a parar i assumir que tot és molt més difícil del que sembla. La història de Semion Ivanòvitx Prokhartxin sembla respondre negativament a totes les preguntes anteriors, perquè podem intentar comprendre’ns però mai podrem estar segurs d’haver-ho aconseguit.
Comentaris