Diu Haruki Murakami que les idees que li vénen al cap quan corre són com núvols que vénen i se’n van. I aquesta frase, com un núvol més, apareix avui tan sols començar a trotar. Són les quatre de la tarda i he dinat poc per poder sortir d’hora. De seguida és fosc, ara a l’hivern, i les poques hores de sol convé aprofitar-les. El sol carrega les bateries que a poc a poc es van gastant i que a l’hivern sembla que sempre estiguin a punt de fallar. Segur que científicament es pot expressar amb més exactitud, però aquesta és la sensació que en tinc jo, que les meves bateries es carreguen i es descarreguen.
Quan surto com avui, sense pressa, el món sembla una mica més bonic. Fa fred però de seguida el cos s’escalfa i deixa de notar-lo. Potser no m’hauria d’haver abrigat tant, avui els guants no feien falta. Però tant se val ara, ja els porto i no tinc enlloc per deixar-los. Sempre es més còmode portar-los posats que emmutxocar-los en una butxaca petita de les malles, on amb prou feines hi caben les claus de casa.
Quina comarca tan maca, aquesta! En moments com aquest no puc deixar de pensar-ho. Estem de sort els que vivim aquí i ens agrada aquest esport. A pocs metres de casa segur que neix algun camí o corriol que s’allunya de la ciutat i la civilització. No cal córrer entre els cotxes ni trepitjar asfalt tot el dia, tot és molt més senzill. Que bonic que és això, el sol, vermellós, il·lumina els camps, els fa brillar, i es reflecteix en els bassals que intento evitar.
Ahir va ploure, però com que aquests dies no ha fet tan fred com de costum, no va arribar a la neu. Avui, doncs, cal anar més amb compte de no relliscar, el camí és un fangueig, no hi ha manera de fer dues passes sense patir de caure. Sort que d’aquí a uns 500 metres el terreny millora. Tot fa olor de net, bé, una olor que no podria dir que sigui neutra però que a mi em recorda l’estat natural de l’ésser humà.
Quan porto corrent una estoneta, quan ja fa més de vint o trenta minuts que he sortit de casa, em ve, molt sovint, la idea que córrer és el fet natural de l’home. Nosaltres estem fets per córrer, caçar i anar amb la casa a l’esquena, però els temps moderns han pervertit aquestes tendències naturals. Nosaltres no som éssers sedentaris, per això ser-ho ens fa tan infeliços. Quan corro penso que tot és molt més senzill: la vida consisteix en mantenir-la lligada al màxim a la naturalesa.
Els arbres del costat del camí deixen anar alguna gota de tant en tant. Aquesta gota, diria, té tendència a caure damunt del meu cap i em desperta de cop. Torno aquí i potser no és només la gota la que m’ha fet tornar. Aquesta pujada m’està tensant els músculs una cosa bàrbara. Ara noto que aquesta setmana ja he sortit a córrer tres vegades, potser massa quilòmetres, i avui passa factura. Però ja m’agrada aquesta sensació d’haver de superar la frontera que em posa el cos. El cos no és una presó però és un obstacle, una tanca que cal saltar per poder seguir endavant.
He dinat poc però cada vegada tolero millor allò que menjo abans d’anar a córrer. Fa un temps havia de controlar amb tot detall el que triava, però ara el meu cos sembla haver-se acostumat que en qualsevol moment em posi a córrer. Abans havia d’evitar qualsevol cosa fregida, qualsevol menjar que m’omplís massa. Pràcticament m’havia de limitar a les amanides si volia anar a córrer després. Ara ja no. Menjo i bec el que em dóna la gana.
Començo a tenir set. Si vull sortir més d’una hora i mitja, necessito passar per alguna font. I sé que en aquest recorregut que segueixo avui, me’n trobaré una ben aviat. Sort. A més, no pot ser una font qualsevol, sinó que vull estar segura que l’aigua sigui potable. Els últims anys les fonts de la zona no són gaire de fiar. S’han abocat tants purins, s’ha embrutat tant tot que no saps quina porqueria et pots posar dins del cos. Però l’aigua que ara bec és de fiar, crec.
El món en general, no el lloc per on ara corro, és brut i fa pudor. S’aixequen edificis per tot arreu que ens tapen la resta del món i ens fan tornar més solitaris i aïllats. Tal vegada sabem dissimular, però en el fons tots som petits animalons minúsculs preocupats per la pròpia subsistència. I hi ha tant de soroll, tants cotxes, tantes motos que proven de rebentar-te els timpans. La ciutat fa pensar a lluitar contra el món.
El camp, en canvi, et fa pensar a abraçar la terra, a estimar-la i mimar-la. Perquè la terra és qui em dóna aquestes sensacions d’ara, aquesta llum espectacular que crea un paisatge de conte. I en aquest conte no sé si sóc la caputxeta, l’àvia, el llop o el caçador. Probablement, sóc l’àvia. Un personatge de segona fila sempre sotmès al fat i a les decisions dels altres: la caputxeta, que té ben poca vista; el llop, que va a la seva, o el caçador, que decideix intervenir com a obra de caritat (o potser per fer-se una estora amb la pell del llop).
Sigui el personatge que sigui, el camí s’acaba. Recordo aquell llibre de córrer zen que va arribar a casa i que recomana córrer sempre dins de l’alè, mai més enllà, i parar mentre encara tens ganes de córrer més. Així doncs, relaxada, paro de córrer. Caminant, acabaré d’arribar a casa, feliç d’haver-me sentit amb forces un dia més. El món, després d’haver corregut, és petit i vermell i fresc com les maduixes del senyor Carner.
Comentaris