L’Antònia va arribar a les nostres vides una tarda de maig en una caixa de cartró. En Xevi la va anar a buscar en una casa de pagès. Quan vaig arribar, al vespre, l’Antònia ja s’havia apoderat del que seria el seu racó: el sofà. Dormia a la seva falda i era petita i preciosa. Feia pudor de vaques i es pixava a tort i a dret, però mica en mica la vam anar integrant en la rutina familiar i la vam alliberar dels paràsits que venien amb ella. Quan va arribar a casa, jo passava moltes hores estudiant per unes oposicions que acabarien essent massa dures per a mi. Mentrestant, l’Antònia creixia i feia llargues migdiades sobre les meves cames. El juny em va portar notícies personals amargues però l’Antònia em va ajudar a passar el tràngol més dolçament. Al juliol les males notícies les portava ella. Tenia sarna i vam passar l’estiu entre casa i el veterinari. Al final, a cal veterinari, ja no era l’Antònia: era l’Antonieta. I, amb alguns ensurts, vam aconseguir deixar enrere la malaltia. L