Antònia

L’Antònia va arribar a les nostres vides una tarda de maig en una caixa de cartró. En Xevi la va anar a buscar en una casa de pagès. Quan vaig arribar, al vespre, l’Antònia ja s’havia apoderat del que seria el seu racó: el sofà. Dormia a la seva falda i era petita i preciosa. Feia pudor de vaques i es pixava a tort i a dret, però mica en mica la vam anar integrant en la rutina familiar i la vam alliberar dels paràsits que venien amb ella.
Quan va arribar a casa, jo passava moltes hores estudiant per unes oposicions que acabarien essent massa dures per a mi. Mentrestant, l’Antònia creixia i feia llargues migdiades sobre les meves cames. El juny em va portar notícies personals amargues però l’Antònia em va ajudar a passar el tràngol més dolçament. Al juliol les males notícies les portava ella. Tenia sarna i vam passar l’estiu entre casa i el veterinari. Al final, a cal veterinari, ja no era l’Antònia: era l’Antonieta. I, amb alguns ensurts, vam aconseguir deixar enrere la malaltia.
La tardor ha estat benevolent amb l’Antònia. L’octubre es llevava trist però l’Antònia estava més espavilada que mai. Dominava les acrobàcies i es va acostumar a picar la porta per entrar i sortir de casa. Definitivament el sofà es va convertir en el seu hàbitat i les migdiades al sol ens feien trobar el seu pèl calent quan arribàvem a casa. La tardor va ser la primavera de l’Antònia, el seu moment de felicitat.
L’hivern ha estat el punt i final. Dimecres passat estava rara, el dijous i el divendres vam passar pel veterinari i avui, dissabte 14 de gener a les tres del migdia, l’Antonieta s’ha mort. Portava dos dies patint i el seu cos estava, segurament, massa dèbil per aguantar una operació que, en un principi, semblava que havia anat bé.
L’hem enterrat en un bosc on sortíem a passejar sovint. A partir d’ara, aquell serà el lloc de l’Antonieta. El seu lloc serà sota aquell arbre que porta la seva lletra i a dins dels nostres cors. Mai t’oblidarem, gosseta.