MINA DE GRAFIT

  Fixes la mirada, amor, en el més enllà, ara mateix, I dels fragments ¬¬¬el teu sabor busco amb furor, ara mateix. Qui ets tu, que apareixes ben nu, al meu costat, de matinada? Qui ets tu, font de frescor, que emanes tanta joia ara mateix? Estels ardents desperten quan els nostres ulls errants es creuen. Incendis i tremolors ens hi arrosseguen, ara mateix. Puntes de fletxa i llança guarneixen l’espai entre tu i jo, Plaent batalla de candor i de passió, ara mateix. Suats, invencibles, pactem treves inestables del cos, Instants de perdó per un amor desbocat, ara mateix.

El dia abans de la felicitat d’Erri De Luca no és un gran relat. No es tracta d’una epopeia que vulgui explicar l’origen del món ni d’una obra magna que pretengui construir, entre les seves pàgines, la societat d’un moment determinat. El dia abans de la felicitat és, més aviat, una cosa petita, com una ballarina dins d’una capsa de música o un pedaç que dona una segona vida a uns pantalons estripats. La novel·la gira al voltant d’un punt concret en la vida d’un jove, aquell instant en què es pren consciència de la maduresa, de ser amo dels propis actes i sentiments. El protagonista, orfe i adoptat pel porter d’un edifici, Don Gaetano, es reconeix com a ningú, un més de tants napolitans que lluiten per tirar endavant malgrat les adversitats. I aquest no ser ningú, com Ulisses a la cova de Polifem durant la seva llarga travessia, se’ns fa present a nosaltres, els lectors, quan som incapaços de donar-li nom: ningú l’utilitza, els noms no semblen ser massa importants. Així aq