)
La novel·la gira al voltant d’un
punt concret en la vida d’un jove, aquell instant en què es pren consciència de
la maduresa, de ser amo dels propis actes i sentiments. El protagonista, orfe i
adoptat pel porter d’un edifici, Don Gaetano, es reconeix com a ningú, un més
de tants napolitans que lluiten per tirar endavant malgrat les adversitats. I
aquest no ser ningú, com Ulisses a la cova de Polifem durant la seva llarga
travessia, se’ns fa present a nosaltres, els lectors, quan som incapaços de
donar-li nom: ningú l’utilitza, els noms no semblen ser massa importants. Així
aquells bessons a qui els pares són incapaços de distingir són anomenats “Valtros”:
vosaltres, els altres, els que no sou nosaltres.
Si bé és cert que aquí l’argument
és gairebé només una excusa per a la reflexió i el retrat del Nàpols de la
Segona guerra mundial i la seva postguerra, no voldria obviar-lo. Ell, a qui de
petit anomenaven “el mico”, és un nen que creix sota la protecció moral de Don
Gaetano, porter, i la protecció intel·lectual de Don Raimondo, llibreter que
dona una segona oportunitat a les biblioteques rebutjades. Ell creix marcat també
per una tercera figura, la de l’Anna, la nena que vivia tancada al seu pis i
que un dia, de sobte, va desaparèixer. En el present de la novel·la, l’Anna
torna. Torna per recuperar els besos perduts, tantes vegades imaginats, i torna
per fer-lo créixer i prendre el rumb de la seva pròpia vida, lluny d’aquest
triangle d’individus que l’envolten.
I quin és el dia abans de la
felicitat? “El dia abans de la felicitat va anar de poc que no la veiéssim” diu
Don Gaetano. Aquell jueu de l’amagatall li demana un favor: que vagi a la mar i
llanci una pedra el dia abans de cap d’any, que la pedra els alliberi del pes
de la culpa. L’endemà Nàpols serà alliberada dels alemanys i el jueu sortirà de
la cova. Reneixen els individus, la seva llibertat i la seva esperança, mai del
tot abandonada. La felicitat pròxima redimeix de la culpa, els fa més forts i reals.
Ell, el protagonista, també viu el seu particular dia de la felicitat, però una
felicitat que el converteix, l’endemà, en “un alpinista que trontollava
muntanya avall”. La felicitat és traïdora, crea entre els qui la senten el
desig irrefrenable de tornar-la a viure.
Més enllà d’aquest argument d’ànimes
errants i sensibles a l’altre, Erri De Luca dibuixa el caràcter dels
personatges a partir de petits gestos, la mà a l’aire, la paraula dita. L’acció
petita, diària i casual es posa al servei de les grans reflexions. L’oració llarga, que camina lenta i es complau en
l’adjectiu i els detalls, s’atura de cop i deixa pas a la sentència: “Ara
comença el temps que està fet de moments”. Vivim-lo.
Comentaris