Ja fa uns quants dies que vaig començar a llegir Les Benignes, de Jonathan Littell. El llibre, publicat l'any passat, relata la peripècia vital d'un oficial de les SS alemanyes. Tot just he llegit 300 pàgines del llibre, de manera que encara me'n deuen quedar unes 800. Per tant, aquesta és una reflexió parcial de l'obra, no tinc ni idea de com continuarà la història.
El que sí que sé és la impressió que m'ha causat fins aquí. No sé si podria dir que aquest és el retrat més detallat de l'infern de tot el que he llegit fins ara. I no només per les escenes de violència gratuïta que hi apareixen (potser n'hi hauria prou en veure qualsevol pel·lícula gore per superar-les) sinó pel punt de vista narratiu. És veritat que el narrador és un oficial alemany i per tant, tenint en compte el que sabem de la Segona Guerra Mundial, ens esperem que sigui l'encarnació del dimoni. Tanmateix, això no és així. El que més impacta és que el narrador, que es veu directament implicat en el genocidi jueu, és un home qualsevol, un ésser humà que podríem ser nosaltres mateixos.
El relat m'ha fet pensar en la covardia. Realment nosaltres seríem capaços d'enfrontar-nos amb els esdeveniments? O ens deixaríem endur per la força incontrolable de la història? N'estem segurs del fet que allò que freqüentment diem ("jo mai no ho faria") és sempre així? Aquest home també es creia incapaç de tot allò però s'hi veu involucrat sense saber com, per sobreviure.
L'autor comenta que realment hi havia éssers sàdics, que disfrutaven amb els assassinats. Però molts d'altres, la majoria, eren éssers corrents, amb dones i fills, que veien en les víctimes les imatges de la seva família. En aquest context, molts d'ells embogien i tots, absolutament tots, es bestialitzaven, travessaven la frontera que separa els homes de la resta d'éssers vius.
Comentaris