La setmana passada vaig veure per segona vegada la pel·lícula de Woody Allen Match Point. Em sembla una magnífica actualització de Crim i càstig, si és que és possible actualitzar aquestes obres mestres de la literatura universal que ho són precisament per la seva validesa permanent. El director, la veritat, ens ho posa molt fàcil per veure la relació entre l'una i l'altra en un dels primers plans de la pel·lícula, on es veu Chris Wilton llegint la novel·la de Dostoievski.
La pel·lícula planteja la necessitat del càstig per tal d'alliberar-nos del pes d'una falta comesa. Chris Wilton es troba en una situació que no pot dominar i cau en el crim, però no aconsegueix el càstig. Això, que en principi podria semblar una victòria (evitar les conseqüències de la justícia humana), és la seva condemna en tant que el deixa continuar vivint però sempre fora de la vida en majúscules.
La importància de pagar pels errors comesos la coneix molt bé la religió catòlica (i la resta de les creences suposo que també). L'home és imperfecte i és per això que es posa al seu abast un mètode per tal d'expiar les culpes i seguir endavant, alliberat de tot aquest pes. La confessió permet al creient cedir a l'autoritat la decisió del càstig i sotmetre's a la justícia li permet tornar a començar de nou.
De fet, la primera seqüència de la pel·lícula ja ens explica tot això. Amb el fons d'una imatge en la qual una pilota de tennis rebota contra la xarxa, una veu en off fa una reflexió sobre aquest moment en el qual la pilota pot quedar-se en el propi camp i perdre o avançar fins al camp contrari i guanyar. Durant el film, aquesta imatge es repeteix amb la prova inculpatòria que portaria Chris Wilson a la presó. L'anell de la víctima del protagonista, que rebota amb la tanca que separa el passeig del riu Tàmesi, cau en el camp del protagonista i aquest, que momentàniament creiem que el conduirà cap al càstig, en realitat l'allibera d'aquest i el condueix a la veritable pena: la vida sense càstig.
Comentaris