MINA DE GRAFIT

A Arcadi Nosaltres som gent de iogurt. Obrim la porta de la nevera i en traiem de cereals, blanc, líquid, - ensucrat. Avui és dijous. I sabem del plaer de tastar allò que va Més enllà del nom. Espès, la cullera s’hi enfonsa i s’hi clava, Com la pala en un munt d’arena humida. A la boca, el tel és un coixí que es trenca I en surten de dins Plomes Fragments que s’escampen per tots els racons, impossibles d’unir. I amb la boca plena us veig, et veig, somrius, I entre tu i jo L’espurna, el iogurt que cau, la cullera que dringa, la mà que s’acosta, el plaer de veure’t Tan gran Tan tu Tan per sempre. La vida i el món en un instant i dins una cullera. El temps s’ha escolat mentre l’omplies de nou.

de tot n’has fet literatura, i encara jugues amb les grans paraules com vida i mort , memòria i oblit . l’atzar, però, t’espera per sorprendre’t. domina el joc i els daus són sempre al sis. ja ho saps, que dorm al teu costat, l’atzar, que menja amb tu, que estima amb tu? t’esponja amb la seva ombra la roentor del dia. serà, a l’última lletra del teu vers, l’atzar. de llum i llàgrima, vençut el temps, entre el real i el somni, vindrà el moment de passar comptes. si ets prou sensat, que et trobi a casa. si vols un bon consell: oblida’t d’ítaca. són quatre rocs, el malentès d’un somni. Francesc Garriga Barata

  Fixes la mirada, amor, en el més enllà, ara mateix, I dels fragments ¬¬¬el teu sabor busco amb furor, ara mateix. Qui ets tu, que apareixes ben nu, al meu costat, de matinada? Qui ets tu, font de frescor, que emanes tanta joia ara mateix? Estels ardents desperten quan els nostres ulls errants es creuen. Incendis i tremolors ens hi arrosseguen, ara mateix. Puntes de fletxa i llança guarneixen l’espai entre tu i jo, Plaent batalla de candor i de passió, ara mateix. Suats, invencibles, pactem treves inestables del cos, Instants de perdó per un amor desbocat, ara mateix.

El dia abans de la felicitat d’Erri De Luca no és un gran relat. No es tracta d’una epopeia que vulgui explicar l’origen del món ni d’una obra magna que pretengui construir, entre les seves pàgines, la societat d’un moment determinat. El dia abans de la felicitat és, més aviat, una cosa petita, com una ballarina dins d’una capsa de música o un pedaç que dona una segona vida a uns pantalons estripats. La novel·la gira al voltant d’un punt concret en la vida d’un jove, aquell instant en què es pren consciència de la maduresa, de ser amo dels propis actes i sentiments. El protagonista, orfe i adoptat pel porter d’un edifici, Don Gaetano, es reconeix com a ningú, un més de tants napolitans que lluiten per tirar endavant malgrat les adversitats. I aquest no ser ningú, com Ulisses a la cova de Polifem durant la seva llarga travessia, se’ns fa present a nosaltres, els lectors, quan som incapaços de donar-li nom: ningú l’utilitza, els noms no semblen ser massa importants. Així aq