MINA DE GRAFIT

A la tarda, quan les he vistes (una es diu Rosi i l'altra, Pérez, ironies del destí), no sé pas què m'han explicat d'un lavabo tacat amb estranyes substàncies. A vegades senten un plaer rar (molt rar) (o no tan rar) de  parlar de detritus.  N'hi ha una, la de vermell, que sent una passió per la ciència que li amara tot el que fa. És metòdica i ordenada. Fins i tot quan se'n va (perquè se'n va molt) busca rodones, línies i polígons perfectes en l'espai. L'altra, la de blanc, és explosiva i desbordant. Ara se la veu esgotada, però fins i tot en l'esgotament és capaç de crear i conduir una vida que nosaltres no ens sabem imaginar. Té el do de la rialla i el de la humilitat.  Més tard ens n'hem creuat una altra. La tercera és sensible i forta, quina dona. Sembla vent descontrolat, una tramuntana empordanesa, bogeria i delicadesa donant-se la mà.  Totes tres han aparegut a la nit en els meus somnis. En un espai desgavellat i organitzat, un joc de colo

Dues dones i ningú més.  Assegudes en un banc, davant d'un enorme arbre ple de tardor, se sabien l'una de l'altra.  La primera ella -Mònica, per exemple- duia el cabell fosc recollit en un monyo baix, una arrecada llarga i grossa, i un kimono. Crec que era una geisha. La segona ella -potser Adriana- tenia la pell fosca i un cabell rebel que s'enfilava enlaire, en un recollit espès i vertical. Hauria sortit de casa amb presses i no s'havia tret les sabatilles. Tots aquests detalls només a mi m'importaven perquè la Mònica i l'Adriana en tenien prou amb allò que s'explicaven. L'Adriana li explicava a cau d'orella, acostant-se arran de pell, coses vitals disfressades de detalls petits, coses d'aquelles que les feien i les unien. La Mònica l'escoltava i se sentia part de la vida de l'Adriana, perquè l'escoltava i perquè la vivia. La vida de la Mònica era la seva.  Quan me'n vaig anar, estaven abraçades i al seu voltant les branques

La finestra queda a l'esquerra del llit. A l'esquerra de l'esquerra hi ha un arbre. Avui, quan l'he mirat, he vist una dona nua que demanava auxili. Aixecava els braços i cridava: "El món és boig; el món s'acaba". Donava cops de cap i els cabells s'enlairaven i, mentre es movien, s'ha dibuixat l'estranya figura d'un poll, d'una cria que ha perdut la mare. Xisclava. Sobre seu, un núvol. Com si res.  De sobte, la dona s'ha girat i, mentre xiuxiuejava alguna cosa, del seu pit despullat n'ha sortit un raig de llet tèbia que s'ha estavellat contra el vidre He tancat els ulls. Quan he tornat a mirar, l'arbre semblava un qualsevol.  M'he alçat tot vigilant de no girar-me cap a la finestra. Foto: Paloma Villaseñor