Dues dones i ningú més.
Assegudes en un banc, davant d'un enorme arbre ple de tardor, se sabien l'una de l'altra.
La primera ella -Mònica, per exemple- duia el cabell fosc recollit en un monyo baix, una arrecada llarga i grossa, i un kimono. Crec que era una geisha. La segona ella -potser Adriana- tenia la pell fosca i un cabell rebel que s'enfilava enlaire, en un recollit espès i vertical. Hauria sortit de casa amb presses i no s'havia tret les sabatilles.
Tots aquests detalls només a mi m'importaven perquè la Mònica i l'Adriana en tenien prou amb allò que s'explicaven. L'Adriana li explicava a cau d'orella, acostant-se arran de pell, coses vitals disfressades de detalls petits, coses d'aquelles que les feien i les unien. La Mònica l'escoltava i se sentia part de la vida de l'Adriana, perquè l'escoltava i perquè la vivia. La vida de la Mònica era la seva.
Quan me'n vaig anar, estaven abraçades i al seu voltant les branques havien florit i algunes bestioles les miraven.
De tot això en fa molt i molt de temps. O potser només sembla que faci molt de temps. Quan fa que vam deixar l'era de les abraçades enrere?
Foto: Paloma Villaseñor
Comentaris