A la tarda, quan les he vistes (una es diu Rosi i l'altra, Pérez, ironies del destí), no sé pas què m'han explicat d'un lavabo tacat amb estranyes substàncies. A vegades senten un plaer rar (molt rar) (o no tan rar) de parlar de detritus.
N'hi ha una, la de vermell, que sent una passió per la ciència que li amara tot el que fa. És metòdica i ordenada. Fins i tot quan se'n va (perquè se'n va molt) busca rodones, línies i polígons perfectes en l'espai. L'altra, la de blanc, és explosiva i desbordant. Ara se la veu esgotada, però fins i tot en l'esgotament és capaç de crear i conduir una vida que nosaltres no ens sabem imaginar. Té el do de la rialla i el de la humilitat.
Més tard ens n'hem creuat una altra. La tercera és sensible i forta, quina dona. Sembla vent descontrolat, una tramuntana empordanesa, bogeria i delicadesa donant-se la mà.
Totes tres han aparegut a la nit en els meus somnis. En un espai desgavellat i organitzat, un joc de colors i cercles, m'han recordat a Kusama, lluitant contra la bogeria amb tocs de pintura. Ballaven com boges, tancant-se els peus de vermell, blanc i gris. I reien. Com reien, les folles.
Les hauríeu d'haver vistes. Quin goig.
Foto: Paloma Villaseñor
Comentaris