MINA DE GRAFIT

És un dia més, un dia qualsevol. Però no serà ni un dia més ni un dia qualsevol. La Fil surt de casa d'hora al matí i agafa el metro, com cada matí de dijous. Està ple i es queda dreta. Com sempre, s'entreté mirant les cares de la gent que l'envolta. Hi ha gent més alta i més baixa, més clara i més fosca. Però aquest home taronja no abaixa la mirada quan ella se'l mira com a tota la resta, descaradament. L'home rosa fa un gest amb l'ull, acompanyat d'un gest amb la mà. Què voldrà dir. Sembla a punt de baixar. Ella no ha de baixar fins molt més enllà però li segueix els passos. Hipnotitzada. Camina darrere seu, un carrer recte, dos a l'esquerra, un a la dreta. Entra en un espai fosc. L'única llum, taronja, és una escena desesperada de mans que volen sortir del lloc on es troben, un espai estret i ple, en moviment constant.  La Fil segueix el camí de la llum, segueix les mans desesperades que es mouen en la llum de color taronja perquè, encara que a le

  La Cass m'ha explicat una cosa estranya. Ja ho té això, la Cass. A vegades explica històries que semblen tenir poc sentit però, al cap d'una estona d'escoltar-la ajuntant les celles i notant com tiben els cabells de les temples, veus que el que explica és un somni.  Diu que poques bèsties sobreviuen a l'hivern siberià. I que no són pas aquelles més terribles. La Cass ha vist milers de boques sortint de punxes, boques que respiren, boques que parlen, totes alhora. I dits llargs que s'arrapaven al vidre que les protegia. En el seu somni, les coses petites es tornaven fortes i prenien una vida immensa. Perquè la Cass, i ella no ho sap, és així, com les bèsties del seu somni: una figura fràgil capaç de suportar un món que no l'entén, que la fa dolorosament cega quan és qui ho veu més clar. Sabeu? Jo adoro la Cass. Estimo aquest diamant polit en un paisatge tenyit de carbó. Foto: Paloma Villaseñor 

  Una vegada la terapeuta li va dir que escopís, que les coses dolentes s'han de treure enfora, ben lluny. Res d'empassar, Rossi. No parlo d'atacar ningú, només de no ferir-te inútilment. Si dol, convé embolicar-ho curosament, prenent el temps que calgui, i després saber-ho abandonar. Això diu, la terapeuta.  I la Rossi intenta fer-li cas, tot i que no sap si el que fa i els consells de la teràpia són exactament la mateixa cosa. Avui, quan ha escopit, ha quedat encantada quan de la boca n'ha sortit un autoretrat en blau, un cos de dona reduït al mínim. No sempre entén els símbols i senyals de la naturalesa i l'atzar.  I és que encara que ho vulgui, quan treu enfora, quan la idea rep aire, ja no s'assembla ni remotament a l'hermètica de dins. Diu, ella que parla en to profètic, coses com aquesta: "el caliu em cou just allà però just escupo cendra petita". I això que no li desagrada el discurs de la terapeuta. Però se'n fa un nus de les lletres,