La Cass m'ha explicat una cosa estranya. Ja ho té això, la Cass. A vegades explica històries que semblen tenir poc sentit però, al cap d'una estona d'escoltar-la ajuntant les celles i notant com tiben els cabells de les temples, veus que el que explica és un somni.
Diu que poques bèsties sobreviuen a l'hivern siberià. I que no són pas aquelles més terribles. La Cass ha vist milers de boques sortint de punxes, boques que respiren, boques que parlen, totes alhora. I dits llargs que s'arrapaven al vidre que les protegia.
En el seu somni, les coses petites es tornaven fortes i prenien una vida immensa.
Perquè la Cass, i ella no ho sap, és així, com les bèsties del seu somni: una figura fràgil capaç de suportar un món que no l'entén, que la fa dolorosament cega quan és qui ho veu més clar.
Sabeu? Jo adoro la Cass. Estimo aquest diamant polit en un paisatge tenyit de carbó.
Foto: Paloma Villaseñor
Comentaris