És un dia més, un dia qualsevol. Però no serà ni un dia més ni un dia qualsevol. La Fil surt de casa d'hora al matí i agafa el metro, com cada matí de dijous. Està ple i es queda dreta. Com sempre, s'entreté mirant les cares de la gent que l'envolta. Hi ha gent més alta i més baixa, més clara i més fosca. Però aquest home taronja no abaixa la mirada quan ella se'l mira com a tota la resta, descaradament.
L'home rosa fa un gest amb l'ull, acompanyat d'un gest amb la mà. Què voldrà dir. Sembla a punt de baixar. Ella no ha de baixar fins molt més enllà però li segueix els passos. Hipnotitzada. Camina darrere seu, un carrer recte, dos a l'esquerra, un a la dreta. Entra en un espai fosc. L'única llum, taronja, és una escena desesperada de mans que volen sortir del lloc on es troben, un espai estret i ple, en moviment constant.
La Fil segueix el camí de la llum, segueix les mans desesperades que es mouen en la llum de color taronja perquè, encara que a les mans no els ho sembli, el seu infern lluminós és el de fora. El seu infern lluminós és el món dels altres dijous.
Foto: Paloma Villaseñor
Comentaris