A. Ara li ha donat per ploure. Fa vuit dies seguits que plou a fora. Les altres diuen que dins de casa s'hi està bé però a mi em remou l'estómac tanta aigua junta... L'aigua s'escola per tot, fins la sento com es passeja pel meu cos; a vegades sento les gotes com es filtren pels dits i s'omple el terra de bassals, i en els bassals, aquesta herbota que no se sabia d'ella fins que s'ha vist colgada, el cap a dins i els peus freds a mercè del vent. Fuig, aigua! Fuig, herba! Maleït el dia que l'aigua ens va tancar com si fóssim esclaves de les seves onades. Si no fos per la mar, si no fos pel riu, maleiria el seu nom una i mil vegades!
Però el mar, de sobte, em fa perdonar-la, m'acarona, em diu que el món no sempre serà pluja, ni bassal, ni herba capgirada. Em diu que l'escórpora espinosa em nuarà el cabell i el sorell em rondarà per les entranyes. Només el mut parlar de la mar, la delicadesa dels peixos i un cos que es deixa acariciar. Balanceig lleuger i un cau dins les roques. L'immensa calma d'un somni.
B. Ara li ha donat per ploure. Fa vuit dies seguits que plou a fora. Les Rosis diuen que dins de casa s'hi està bé però a mi em remou l'estómac tanta aigua junta... Aquesta aigua que capgira el món, que s'aguaita als bassals com si es reconegués per primera vegada. Com aquesta herbota que no se sabia d'ella fins que s'ha vist colgada, el cap a dins i els peus freds a mercè del vent. Què en deu pensar de sí mateixa? Es pensa, l'herba? I nosaltres? Ens pensem? Ens pensem prou? Ens pensem massa?
Això de ser sàpiens potser no és un privilegi. Ens passarà com als neandertals? Vindrà una espècie que ens esborrarà del mapa i anys enllà és dirà que teníem el cervell massa gran per portar una vida plena?
Vaig a la nevera a veure si compenso tanta aigua i tanta pregunta amb alguna cosa tèrbola.
Fotografia: Paloma Villaseñor.
Comentaris