Veig l'escena. Un desert i un sol enorme ajagut sobre la terra. La llum, entre taronja i vermella. I nosaltres cinc, siluetes negres i allargades que avancen decidides per aquest paisatge vibrant i asfixiant.
Les miro i em miro. Portem pantalons amples, camisa, mocador al coll i barret d'ala. Som cowboys. Tenim aquella mirada decidida i furiosa d'en Clint, segures que ningú podrà aturar-nos.
Es comencen a sentir crits. El soroll i la pols dels cavalls desbocats inunden l'espai. Pel poc que sé, deuen ser els indis. Busquen cabelleres i tallaran el cap de qualsevol blanc que trobin. S'acosten. Branden amb el braç estès fones i destrals.
Són a prop i ens toca lluitar. Però... espera.
Ja n'estem tipes. Llancem barrets i mocadors i pistoles i camises i diem que no, que nosaltres no hem vingut a defensar cap imperi, que no som homes, que no acabem ni de ser blanques, que no volem matar indis, que aquesta història explicarà algú però no ens explica a nosaltres.
Ben mirat, no sé a qui diem tot això perquè els indis encara no són aquí i només han vist cinc dones que llançaven les armes i avançaven amb un gest serè i ferm com el de la bàrbara Tilda Swinton a Only Lovers Left Alive.
M'ha donat la mà un home d'ulls negres còmplices. Cada mà trobava una mà per fugir. I hem dit adéu al món d'antes, un món de força i diferència, de menyspreu i jerarquia.
Seguim cavalcant, salvatges, plenes de pols i esperança.
Fotografia: Paloma Villaseñor
Comentaris