A. Les he estès i estaven ben molles. Xopes. Però el migdia és calent com un braser encès. I ara ja voleien amb el vent. I és un plaer veure-les córrer endavant i enrere, com les veles d'aquesta nau que ara somnio.
Em veig navegant oceà enllà, el rostre cremat per tants dies de sol, buscant una terra desconeguda, ara que el món ja sembla tot a l'abast. Em reconec en la cara dels mariners, esgotats i plens. Fa trenta dies que vam escapar. I ara només som. Res més.
Cada matí el soroll del mar ens recorda que nosaltres omplim el món que ens abraça. Potser aviat algun tripulant cridarà "terra a la vista" però, arribats a aquí, ja no sé si ens sabrem avenir d'un horitzó ple. Estem plens de ser i buits de la resta.
Quina pau, tanta absència.
Plego a poc a poc els llençols, que encara recorden vagament l'olor de sal i de somni.
B. Em molesten tant els llençols, els llençols de color blanc, que em llançaria al buit només per treure-me'ls de sobre. Em suen els colzes, les cames, els pits per tanta roba. Com pesa tanta roba.
Em giro i regiro en aquest llit que em va ample. Tot és moll. Suo i m'enganxo per tot arreu. Redeu, és terrible.
I llavors em desperto i els llençols són tan molls, i el cos està tan suat, i el llit em va tan ample que semblo estar a punt de despertar.
Els he rentat i estès. Secs i blancs. Semblen nous. Però, no. A la punta hi ha un rastre de suor, de cos humit. En aquests plecs que fan quan naveguen amb el vent hi veig la meva silueta nua, mig desvetllada i suada, que els torna a rebregar i embolicar en un cos que, de sobte... es desperta.
Fotografia: Paloma Villaseñor
Comentaris