Ja, ja, ja ho sabia que era l’any de la rata. Però, vaia, no semblava pas tan mal any, dic jo. Mira, em vaig comprar un sofà nou i una tele. Què coi, si havíem de passar temps a casa, més valia agafar-s’ho bé. Vaig mirar tantes sèries que vaig acabar avorrint el sofà i la tele. Pseh, si no en podia parlar amb ningú, potser tampoc valia la pena. Primer em va costar una mica no veure els altres però mica en mica, com amb tot, m’hi vaig acostumar: ja ni em mirava si podíem parlar o algo.
El primer cop que vaig veure els grans mamuts donant voltes pel poble, coi, em van fotre un bon susto, no diré pas que no. Però, bueno, amb allò tan gros per fora podríem estar ben tranquils, no ens podia passar pas res de dolent. Jo què sé, a mi em sembla que ho van fer bé tot això.
Oita, ara plou i i ells, encara que es mullin, també surten. Veiam si no hi hem guanyat. Passen per aquí davant i no fan ni soroll. Acosten aquells ulls immensos als vidres. Així saben que som dins, que estem bé. I així jo sé que soc dins, i que estic bé, i que a fora tot és calma. Jo no sé pas què passa si ets fora quan passen. Per por mai he gosat. Jo, no. Se’n diuen coses, gent que ha vist, gent que ha sentit. Però jo no sé res, eh? Aquí s’hi està bé. S’hi està molt bé. Súper.
Fotografia: Paloma Villaseñor
Comentaris