MINA DE GRAFIT

La insostenible lleugeresa del ser és una novel·la sobre l’individu, l’ésser humà entès en la seva complexitat i en la seva relació amb els altres. Més que una novel·la, és una reflexió centrada en la metàfora del pes de l’home, que és lleuger quan res el destorba i es creu lliure, i és pesat quan els vincles el fan esclau de si mateix i dels altres. L’amor és el fil conductor de les històries, que es creuen, de Tomàs i Teresa i de Franz i Sabina (entre altres dones). Però l’amor és només una excusa per parlar de l’home que viu en comunitat i estableix lligams que poden ferir-lo o premiar-lo. L’home lleuger, aquell que no té lligams (com la Sabina de la novel·la), és més lliure però la lleugeresa excessiva fins i tot li fa perdre de vista els objectius i fa que es perdi en un immens oceà laberíntic. L’home pesat és molt menys lliure però els lligams poden ajudar-lo a trobar el sentit quan sembla no trobar-lo. A mesura que la novel·la avança, el distanciament del narrador respect

Qui és i què li passa a Semion Ivanòvitx Prokhartxin? Això és el que em pregunto un cop he acabat de llegir aquest conte de Dostoievski. M’ha quedat la sensació que se m’escapa alguna cosa, que entre significat i significant s’obre una distancia abismal. El relat es limita a la descripció de la superfície, dels gestos, paraules i ulls perduts de Prokhartxin, i tanmateix no en sabem res del que li corromp les entranyes. Els personatges que giren al seu voltant ens donen pistes sensorials sobre la seva conducta però tampoc podem creure que les seves paraules siguin certes. El senyor Prokhartxin viu en un pis on cohabiten la mestressa i una sèrie de llogaters com ell. De Semion Ivanòvitx només sabem el que ell diu (que no té perquè ser forçosament veritat); que és molt pobre, té una cunyada a qui envia diners cada mes i un bagul on guarda les poques i miserables possessions que ha anat acumulant. Un seguit de converses desafortunades fan que els seus companys agafin l’hàbit d’inventar

Tot és complex i res en el món pot ser entès i jutjat amb certesa. Llarg, però aquest podria ser el subtítol de L’americà tranquil de Graham Greene. Cínic i escèptic, el narrador d’aquesta novel•la qüestiona les raons de tot allò que l’envolta, en un lloc i un moment històric on el més important és la notícia, allò que es dóna a conèixer, i no pas la realitat en si. Thomas Fowler és un periodista anglès enviat al Vietnam durant la guerra en què francesos i asiàtics lluitaven per imposar el seu propi sistema polític i ideològic. Testimoni de primera fila, Fowler presencia i analitza amb mirada crítica les maniobres de la França colonial, així com la presència a la zona d’occidentals ingenus segurs de portar la veritat i la llibertat a un poble infantil incapaç de prendre decisions per si sol. L’antagonista és Alden Pyle, l’americà tranquil i ingenu que analitza la realitat sota la influència d’un d’aquells generadors d’opinió que amb prou feines coneixen la situació vietnamita de primer

Quina història més trista la de La carretera . A vegades em pregunto si realment val la pena llegir llibres tan tristos i desesperats que només serveixen per mostrar-nos un dolor que de moment no sentim i potser no pressentíem. Com que encara no ho tinc clar, de moment encara en llegeixo algun, d’aquests llibres, però fa uns mesos, quan vaig llegir la Trilogia de Claus i Lucas d’Agota Kristof, ja vaig estar a punt de llençar la tovallola i em vaig dedicar a algunes absurditats com les de La conxorxa dels idiotes . Em pregunto què seguirà el llibre d’avui. La carretera retrata l’apocalipsi de la Terra, i està escrita de tal manera que el cataclisme descrit sembla veritablement possible. En la nostra era, en la que les prediccions climàtiques catastrofistes omplen minuts i minuts de programació, l’apocalipsi de McCarthy és una possibilitat real i pròxima. No són els genets bíblics sinó un espiral de tempestes i incendis que pràcticament assola el planeta. Entre les deixa

Diuen que l’estiu és una època ideal pels clàssics, sobretot aquells que reben el nom corrent de “totxos”. No sé si això li passa a tothom, però en el meu cas l’estiu ha estat l’estació que m’ha acompanyat en lectures més moroses però imprescindibles com les obres de Dostoievski, El roig i el negre o La divina comèdia . Sembla que, com qualsevol costum adquirit de nou, aquestes lectures es converteixen en plaers meitat reptes, meitat plaer en ells mateixos. Així el repte de l’estiu de l’any 2010 és A la recerca del temps perdut de Marcel Proust. És possible que el clàssic dels clàssics sobrepassi les fronteres de l’estiu, tenint en compte que és 13 de juliol i tot just he acabat les últimes línies del primer dels set volums, Pel cantó de Swann . La lectura de Proust no és una lectura qualsevol, és una evidència dir que no és una banalitat tot i que les banalitats omplen moltes de les pàgines de l’obra. Són banalitats que es converteixen per obra de la mirada particular i el record

Un corb que actua d'amic invisible i un home que no només sap parlar amb els gats sinó que també pot entendre'ls. Aquests i d'altres animals i éssers solitarisd poblen els boscos de Murakami, espais que moltes vegades resten a mig camí entre el que són escenaris reals i els que en són de la consciència. Els personatges sempre ens són desconeguts, en part per la mirada parcial del narrador i en bona mesura perquè són ells els que busquen el sentit de la seva existència i qüestionen la seva pròpia identitat. Kafka Tamura, un jove de quinze anys que fuig d'una maledicció edípica, recorre un camí que és més un viatge astral que un viatge pròpiament dit. Nakata, un avi deficient segons els estàndards habituals, segueix un trajecte similar, conduït pel destí. I és que els personatges en certa manera es creuen lliures, però en realitat són víctimes del fat, i l'accepten, estoicament. No només els personatges són particulars, sinó que els espais per on es mouen semblen prop

Davant de qualsevol dubte, sempre tinc tendència a buscar al diccionari i darrerament en tinc molts, de dubtes, sobretot relacionats amb l’estat actual de la societat; però ara ja no tinc clar si és el diccionari el que podrà solucionar-me’ls. Segons l’Institut d’Estudis Catalans, democràcia és el terme que defineix un “ sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.” Un cop llegida la definició em qüestiono cada vegada més si REALMENT vivim en una democràcia. Vivim en una societat on el criteri d’igualtat s’aplica només en el superficial nivell dels gestos i les paraules. El llenguatge, cal que sigui políticament correcte i les decisions polítiques revisiten constantment aquells tòpics que de ben segur ajuden a obtenir un rèdit electoral. Ara bé, per desgràcia la distància entre llenguatge i realitat és abismal. El llenguatge té el gran poder de crear realitats i, a s