MINA DE GRAFIT

Rossis en problemes Les rossis, a vegades, tenim problemes. Problemes que poden ser grans o poden ser ben poca cosa, depèn del dia, de la cosa o de l'humor que gastem. Hi ha mil variables i no sempre ens aturem, quan passa, a explorar-les totes. Però com que tenim tendència a revisitar el passat viscut en comú —si existís la mili podríem ser terribles— acabem buscant matisos al que ens passa. Hi va haver el temps en què dues rossis van voler dedicar-se al món de la música. Van buscar guitarres i van prometre'ns, a les rossis menys hàbils, nits a la vora del foc amb música en directe. Les rossis, que d'imaginar en fem professió, ja vam veure-ho clar i potser alguna, d'amagat, s'havia comprat, fins i tot, una tenda nova. Les rossis músiques van buscar mestre i van aprendre a tocar una cançó (almenys això diuen). Però no es devien trobar massa còmodes entre mosques i llums i no van tornar a parlar de fer-se músiques. I algú va guardar la tenda, sense dir res, a les gol

  Quan Isaac i Maria van descobrir la màgia encara no tenien l'edat de les meduses. Isaac se sabia bé els components químics del clor i el tercer planeta del sistema solar; Maria recitava de memòria les preposicions i podia llegir Ciceró sense problemes. Però Maria va descobrir el llibre i va redescobrir-lo amb Isaac i van redescobrir tots tres el món: que la terra podia ser un rombe, que l'imperi ambilòtic va ser anterior al romà, que les pluges més intenses podien convertir-se en puntes de color si queien sobre l'herba. I malgrat tot, malgrat saber que Ciceró, clor o planetes podrien ajudar-los a resoldre, aparentment, millor la vida, van seguir aferrats al llibre, lluitant contra vents i marees contra la dictadura de la raó, el saber estar i l'utilitarisme. Maria i Isaac també van créixer i van menjar i van estimar i van odiar, com tota la resta. I van tenir amics i un dia van haver de tancar-se a casa i van tenir el consol dels ambilòtics i els rombes i les puntes d

La felicitat era allò i nosaltres no ho sabíem.  La felicitat eren aquelles galetes de confitura que una Rossi va portar així, perquè sí, i ens vam asseure davant de l'escola i les hores van passar fins que va ser nit estelada de primavera.  La felicitat era agafar el cotxe o AC (hi ha rossis més i menys preparades) i dormir al bosc o vora el riu i llevar-se al matí i discutir-se amb la canalla per qualsevol tonteria i baixar al riu en furgoneta (30 cames entaforades allà dins) i saltar primer des de la roca més baixa per acabar atrevint-nos a treure l'adrenalina des del lloc més alt davant l'estupor de les criatures (i la paciència infinita de la càmera). La felicitat eren les abraçades de l'empordanesa, unes abraçades que et colgaven en un cobrellit immens i et senties estimada i petita, arraulida a la falda de la mare sent criatura de tres pams d'alçada. La felicitat era posar-se a parlar, al voltant d'una taula o dretes en una cuina, i sentir que l'ànima

Taxonomia ròssica La vida en rossi és una vida atrafegada. Si tu, com nosaltres, saps què és, segurament hi estaràs d'acord. És difícil definir una rossi. I si ho intentem, és més per donar una guia de reconeixement, seguint el model de Rossi clàssica, que per posar una norma (la rossi, de per si, és un fenomen poc ortodox).  Una rossi es podria dir que pren la forma, habitualment, de sexe femení tot i que no té perquè ser així. Ella sap que les qüestions de sexe, gènere i tendència sexual són complexes, múltiples i potser, també, fluïdes. Avui és dona i demà... Demà és demà. La rossi –no sempre per voluntat pròpia- duu una vida frenètica. I ho compagina com pot. Es podria dir que és friki (tenint en compte l'ample espectre de possibilitats que contempla la paraula), cosa que vol dir dedicar molt de temps al seu objecte de desig. Per desgràcia, la Rossi clàssica no és milionària i això fa que hagi de donar el seu temps a empreses que es dediquen a subvencionar vides humanes. A

  Jo no vull ser soldat, mama. Jo no vull morir de nou. A mi em fa angúnia remoure'm les entranyes amb tanta mort. Vinga colgar i colgar cadàvers, els últims cent anys, cadàvers que se'm desfan i puden, que gram a gram es fan carn de la meva carn. De tanta carronya, he acabat avorrint olor i tacte. Veig i em lamento, i veig i veig i veig. Veig el blanc, l'infern blanc, un núvol de fum espès, blanc com mai ho havia estat la pols, el blanc i el silenci de la bomba més inhumana creada mai per homes. I després del 6 és el 9. Una altra vegada, tot esquitxat i tacat de blanc pur, llum perfecta que em deixa cega, no puc veure res. Veig el verd, l'horror verd, fulles enormes que tapen cossos nus que cremen i fugen. Sang a la selva verda, sang i saba vessades sobre la meva pell, que se m'escola per les arrugues i m'arriba fins al coll i només tinc gust per I'amarg. Veig cada dia l'infern blau, el blau de la mar, bellesa assassina feta d'oblit i

La Cass m'ha explicat que ha vist coses. Que ha vist gent i ha vist coses. Diu que ha somniat en un infern, que el seu infern era una caixa forta plena de riqueses que no servien per a res. Amb ànimes tristes i avares, i llàgrimes que només reflectien l'or on s'emmirallaven. Bèsties que apostaven per l'or sense tenir palla.  Després ha quedat en silenci. La Cass diu que no serà pas ella qui faci un elogi de la pobresa. Però que de què ens servirà l'or a la tomba.  Diu que ballem i ballem, fins que ens tornem salvatges i desfermats, que perdem el nord i l'oremus, que oblidem el canvi de pessetes a euros. Ella diu que ballar i riure seran l'únic or que ens portarà cap a la salvació. La Cass —no ho havia explicat— és una dona de cabell vermell estofat, mal pentinat i llarg. Té una bellesa estranya. Sembla que miri el món, amb els seus ulls oberts, blancs, emmarcats per venes que combinen blau i vermell, com si no pogués entendre'l. O com si el món no pogués