La Cass m'ha explicat que ha vist coses. Que ha vist gent i ha vist coses.
Diu que ha somniat en un infern, que el seu infern era una caixa forta plena de riqueses que no servien per a res. Amb ànimes tristes i avares, i llàgrimes que només reflectien l'or on s'emmirallaven. Bèsties que apostaven per l'or sense tenir palla.
Després ha quedat en silenci. La Cass diu que no serà pas ella qui faci un elogi de la pobresa. Però que de què ens servirà l'or a la tomba. Diu que ballem i ballem, fins que ens tornem salvatges i desfermats, que perdem el nord i l'oremus, que oblidem el canvi de pessetes a euros. Ella diu que ballar i riure seran l'únic or que ens portarà cap a la salvació.
La Cass —no ho havia explicat— és una dona de cabell vermell estofat, mal pentinat i llarg. Té una bellesa estranya. Sembla que miri el món, amb els seus ulls oberts, blancs, emmarcats per venes que combinen blau i vermell, com si no pogués entendre'l. O com si el món no pogués entendre-la a ella. Hi ha gent al poble, sabeu, que creu que va embogir fa molt de temps. Que no és normal, diuen.
Però ella... ella riu, amb aquella veu d'escàndol, i tira el cap enrere, el cabell fins a la cintura, per acompanyar el gest. I crida. I a vegades plora. I viu.
Sobretot viu.
Foto: Paloma Villaseñor
Comentaris