Jo no vull ser soldat, mama. Jo no vull morir de nou.
A mi em fa angúnia remoure'm les entranyes amb tanta mort. Vinga colgar i colgar cadàvers, els últims cent anys, cadàvers que se'm desfan i puden, que gram a gram es fan carn de la meva carn. De tanta carronya, he acabat avorrint olor i tacte. Veig i em lamento, i veig i veig i veig.
Veig el blanc, l'infern blanc, un núvol de fum espès, blanc com mai ho havia estat la pols, el blanc i el silenci de la bomba més inhumana creada mai per homes. I després del 6 és el 9. Una altra vegada, tot esquitxat i tacat de blanc pur, llum perfecta que em deixa cega, no puc veure res.
Veig el verd, l'horror verd, fulles enormes que tapen cossos nus que cremen i fugen. Sang a la selva verda, sang i saba vessades sobre la meva pell, que se m'escola per les arrugues i m'arriba fins al coll i només tinc gust per I'amarg.
Veig cada dia l'infern blau, el blau de la mar, bellesa assassina feta d'oblit i ignorància. Hi ha un nadó, crida la veu sense rostre. Glopades d'aigua salada em rasquen la pell i en faig escates d'aquesta pell cansada d'endur-se cossos mar avall.
Parlen d'un infern vermell, un rostidor o una olla a foc viu. En parlen, sí. Però no miren.
Foto: Paloma Villaseñor
Comentaris