La felicitat era allò i nosaltres no ho sabíem.
La felicitat eren aquelles galetes de confitura que una Rossi va portar així, perquè sí, i ens vam asseure davant de l'escola i les hores van passar fins que va ser nit estelada de primavera.
La felicitat era agafar el cotxe o AC (hi ha rossis més i menys preparades) i dormir al bosc o vora el riu i llevar-se al matí i discutir-se amb la canalla per qualsevol tonteria i baixar al riu en furgoneta (30 cames entaforades allà dins) i saltar primer des de la roca més baixa per acabar atrevint-nos a treure l'adrenalina des del lloc més alt davant l'estupor de les criatures (i la paciència infinita de la càmera).
La felicitat eren les abraçades de l'empordanesa, unes abraçades que et colgaven en un cobrellit immens i et senties estimada i petita, arraulida a la falda de la mare sent criatura de tres pams d'alçada.
La felicitat era posar-se a parlar, al voltant d'una taula o dretes en una cuina, i sentir que l'ànima s'envolava imaginant universos paral·lels i dimensions artístiques (elogi de l'altre i fantasia, tot sacsejat en una mateixa conversa), i les hores passaven fins ser hora de tornar, caminant a les fosques, fins a casa.
La felicitat és això i ara, de tant en tant, nosaltres ho sabem.
Foto: Paloma Villaseñor
Comentaris