MINA DE GRAFIT

  La Cass m'ha explicat una cosa estranya. Ja ho té això, la Cass. A vegades explica històries que semblen tenir poc sentit però, al cap d'una estona d'escoltar-la ajuntant les celles i notant com tiben els cabells de les temples, veus que el que explica és un somni.  Diu que poques bèsties sobreviuen a l'hivern siberià. I que no són pas aquelles més terribles. La Cass ha vist milers de boques sortint de punxes, boques que respiren, boques que parlen, totes alhora. I dits llargs que s'arrapaven al vidre que les protegia. En el seu somni, les coses petites es tornaven fortes i prenien una vida immensa. Perquè la Cass, i ella no ho sap, és així, com les bèsties del seu somni: una figura fràgil capaç de suportar un món que no l'entén, que la fa dolorosament cega quan és qui ho veu més clar. Sabeu? Jo adoro la Cass. Estimo aquest diamant polit en un paisatge tenyit de carbó. Foto: Paloma Villaseñor 

  Una vegada la terapeuta li va dir que escopís, que les coses dolentes s'han de treure enfora, ben lluny. Res d'empassar, Rossi. No parlo d'atacar ningú, només de no ferir-te inútilment. Si dol, convé embolicar-ho curosament, prenent el temps que calgui, i després saber-ho abandonar. Això diu, la terapeuta.  I la Rossi intenta fer-li cas, tot i que no sap si el que fa i els consells de la teràpia són exactament la mateixa cosa. Avui, quan ha escopit, ha quedat encantada quan de la boca n'ha sortit un autoretrat en blau, un cos de dona reduït al mínim. No sempre entén els símbols i senyals de la naturalesa i l'atzar.  I és que encara que ho vulgui, quan treu enfora, quan la idea rep aire, ja no s'assembla ni remotament a l'hermètica de dins. Diu, ella que parla en to profètic, coses com aquesta: "el caliu em cou just allà però just escupo cendra petita". I això que no li desagrada el discurs de la terapeuta. Però se'n fa un nus de les lletres,

Rossis en problemes Les rossis, a vegades, tenim problemes. Problemes que poden ser grans o poden ser ben poca cosa, depèn del dia, de la cosa o de l'humor que gastem. Hi ha mil variables i no sempre ens aturem, quan passa, a explorar-les totes. Però com que tenim tendència a revisitar el passat viscut en comú —si existís la mili podríem ser terribles— acabem buscant matisos al que ens passa. Hi va haver el temps en què dues rossis van voler dedicar-se al món de la música. Van buscar guitarres i van prometre'ns, a les rossis menys hàbils, nits a la vora del foc amb música en directe. Les rossis, que d'imaginar en fem professió, ja vam veure-ho clar i potser alguna, d'amagat, s'havia comprat, fins i tot, una tenda nova. Les rossis músiques van buscar mestre i van aprendre a tocar una cançó (almenys això diuen). Però no es devien trobar massa còmodes entre mosques i llums i no van tornar a parlar de fer-se músiques. I algú va guardar la tenda, sense dir res, a les gol

  Quan Isaac i Maria van descobrir la màgia encara no tenien l'edat de les meduses. Isaac se sabia bé els components químics del clor i el tercer planeta del sistema solar; Maria recitava de memòria les preposicions i podia llegir Ciceró sense problemes. Però Maria va descobrir el llibre i va redescobrir-lo amb Isaac i van redescobrir tots tres el món: que la terra podia ser un rombe, que l'imperi ambilòtic va ser anterior al romà, que les pluges més intenses podien convertir-se en puntes de color si queien sobre l'herba. I malgrat tot, malgrat saber que Ciceró, clor o planetes podrien ajudar-los a resoldre, aparentment, millor la vida, van seguir aferrats al llibre, lluitant contra vents i marees contra la dictadura de la raó, el saber estar i l'utilitarisme. Maria i Isaac també van créixer i van menjar i van estimar i van odiar, com tota la resta. I van tenir amics i un dia van haver de tancar-se a casa i van tenir el consol dels ambilòtics i els rombes i les puntes d

La felicitat era allò i nosaltres no ho sabíem.  La felicitat eren aquelles galetes de confitura que una Rossi va portar així, perquè sí, i ens vam asseure davant de l'escola i les hores van passar fins que va ser nit estelada de primavera.  La felicitat era agafar el cotxe o AC (hi ha rossis més i menys preparades) i dormir al bosc o vora el riu i llevar-se al matí i discutir-se amb la canalla per qualsevol tonteria i baixar al riu en furgoneta (30 cames entaforades allà dins) i saltar primer des de la roca més baixa per acabar atrevint-nos a treure l'adrenalina des del lloc més alt davant l'estupor de les criatures (i la paciència infinita de la càmera). La felicitat eren les abraçades de l'empordanesa, unes abraçades que et colgaven en un cobrellit immens i et senties estimada i petita, arraulida a la falda de la mare sent criatura de tres pams d'alçada. La felicitat era posar-se a parlar, al voltant d'una taula o dretes en una cuina, i sentir que l'ànima

Taxonomia ròssica La vida en rossi és una vida atrafegada. Si tu, com nosaltres, saps què és, segurament hi estaràs d'acord. És difícil definir una rossi. I si ho intentem, és més per donar una guia de reconeixement, seguint el model de Rossi clàssica, que per posar una norma (la rossi, de per si, és un fenomen poc ortodox).  Una rossi es podria dir que pren la forma, habitualment, de sexe femení tot i que no té perquè ser així. Ella sap que les qüestions de sexe, gènere i tendència sexual són complexes, múltiples i potser, també, fluïdes. Avui és dona i demà... Demà és demà. La rossi –no sempre per voluntat pròpia- duu una vida frenètica. I ho compagina com pot. Es podria dir que és friki (tenint en compte l'ample espectre de possibilitats que contempla la paraula), cosa que vol dir dedicar molt de temps al seu objecte de desig. Per desgràcia, la Rossi clàssica no és milionària i això fa que hagi de donar el seu temps a empreses que es dediquen a subvencionar vides humanes. A