MINA DE GRAFIT

Ja, ja, ja ho sabia que era l’any de la rata. Però, vaia, no semblava pas tan mal any, dic jo. Mira, em vaig comprar un sofà nou i una tele. Què coi, si havíem de passar temps a casa, més valia agafar-s’ho bé. Vaig mirar tantes sèries que vaig acabar avorrint el sofà i la tele. Pseh, si no en podia parlar amb ningú, potser tampoc valia la pena. Primer em va costar una mica no veure els altres però mica en mica, com amb tot, m’hi vaig acostumar: ja ni em mirava si podíem parlar o algo. El primer cop que vaig veure els grans mamuts donant voltes pel poble, coi, em van fotre un bon susto, no diré pas que no. Però, bueno, amb allò tan gros per fora podríem estar ben tranquils, no ens podia passar pas res de dolent. Jo què sé, a mi em sembla que ho van fer bé tot això. Oita, ara plou i i ells, encara que es mullin, també surten. Veiam si no hi hem guanyat. Passen per aquí davant i no fan ni soroll.  Acosten aquells ulls immensos als vidres. Així saben que som dins, que estem bé. I així jo s

A. Les he estès i estaven ben molles. Xopes. Però el migdia és calent com un braser encès. I ara ja voleien amb el vent. I és un plaer veure-les córrer endavant i enrere, com les veles d'aquesta nau que ara somnio. Em veig navegant oceà enllà, el rostre cremat per tants dies de sol, buscant una terra desconeguda, ara que el món ja sembla tot a l'abast. Em reconec en la cara dels mariners, esgotats i plens. Fa trenta dies que vam escapar. I ara només som. Res més. Cada matí el soroll del mar ens recorda que nosaltres omplim el món que ens abraça. Potser aviat algun tripulant cridarà "terra a la vista" però, arribats a aquí, ja no sé si ens sabrem avenir d'un horitzó ple. Estem plens de ser i buits de la resta.  Quina pau, tanta absència. Plego a poc a poc els llençols, que encara recorden vagament l'olor de sal i de somni. B. Em molesten tant els llençols, els llençols de color blanc, que em llançaria al buit només per treure-me'ls de sobre. Em suen els col

Veig l'escena. Un desert i un sol enorme ajagut sobre la terra. La llum, entre taronja i vermella. I nosaltres cinc, siluetes negres i allargades que avancen decidides per aquest paisatge vibrant i asfixiant. Les miro i em miro. Portem pantalons amples, camisa, mocador al coll i barret d'ala. Som cowboys. Tenim aquella mirada decidida i furiosa d'en Clint, segures que ningú podrà aturar-nos.  Es comencen a sentir crits. El soroll i la pols dels cavalls desbocats inunden l'espai. Pel poc que sé, deuen ser els indis. Busquen cabelleres i tallaran el cap de qualsevol blanc que trobin. S'acosten. Branden amb el braç estès fones i destrals.  Són a prop i ens toca lluitar. Però... espera.  Ja n'estem tipes. Llancem barrets i mocadors i pistoles i camises i diem que no, que nosaltres no hem vingut a defensar cap imperi, que no som homes, que no acabem ni de ser blanques, que no volem matar indis, que aquesta història explicarà algú però no ens explica a nosaltres.  Ben

A. Ara li ha donat per ploure. Fa vuit dies seguits que plou a fora. Les altres diuen que dins de casa s'hi està bé però a mi em remou l'estómac tanta aigua junta... L'aigua s'escola per tot, fins la sento com es passeja pel meu cos; a vegades sento les gotes com es filtren pels dits i s'omple el terra de bassals, i en els bassals, aquesta herbota que no se sabia d'ella fins que s'ha vist colgada, el cap a dins i els peus freds a mercè del vent. Fuig, aigua! Fuig, herba! Maleït el dia que l'aigua ens va tancar com si fóssim esclaves de les seves onades. Si no fos per la mar, si no fos pel riu, maleiria el seu nom una i mil vegades!  Però el mar, de sobte, em fa perdonar-la, m'acarona, em diu que el món no sempre serà pluja, ni bassal, ni herba capgirada. Em diu que l'escórpora espinosa em nuarà el cabell i el sorell em rondarà per les entranyes. Només el mut parlar de la mar, la delicadesa dels peixos i un cos que es deixa acariciar. Balanceig ll

A la tarda, quan les he vistes (una es diu Rosi i l'altra, Pérez, ironies del destí), no sé pas què m'han explicat d'un lavabo tacat amb estranyes substàncies. A vegades senten un plaer rar (molt rar) (o no tan rar) de  parlar de detritus.  N'hi ha una, la de vermell, que sent una passió per la ciència que li amara tot el que fa. És metòdica i ordenada. Fins i tot quan se'n va (perquè se'n va molt) busca rodones, línies i polígons perfectes en l'espai. L'altra, la de blanc, és explosiva i desbordant. Ara se la veu esgotada, però fins i tot en l'esgotament és capaç de crear i conduir una vida que nosaltres no ens sabem imaginar. Té el do de la rialla i el de la humilitat.  Més tard ens n'hem creuat una altra. La tercera és sensible i forta, quina dona. Sembla vent descontrolat, una tramuntana empordanesa, bogeria i delicadesa donant-se la mà.  Totes tres han aparegut a la nit en els meus somnis. En un espai desgavellat i organitzat, un joc de colo

Dues dones i ningú més.  Assegudes en un banc, davant d'un enorme arbre ple de tardor, se sabien l'una de l'altra.  La primera ella -Mònica, per exemple- duia el cabell fosc recollit en un monyo baix, una arrecada llarga i grossa, i un kimono. Crec que era una geisha. La segona ella -potser Adriana- tenia la pell fosca i un cabell rebel que s'enfilava enlaire, en un recollit espès i vertical. Hauria sortit de casa amb presses i no s'havia tret les sabatilles. Tots aquests detalls només a mi m'importaven perquè la Mònica i l'Adriana en tenien prou amb allò que s'explicaven. L'Adriana li explicava a cau d'orella, acostant-se arran de pell, coses vitals disfressades de detalls petits, coses d'aquelles que les feien i les unien. La Mònica l'escoltava i se sentia part de la vida de l'Adriana, perquè l'escoltava i perquè la vivia. La vida de la Mònica era la seva.  Quan me'n vaig anar, estaven abraçades i al seu voltant les branques

La finestra queda a l'esquerra del llit. A l'esquerra de l'esquerra hi ha un arbre. Avui, quan l'he mirat, he vist una dona nua que demanava auxili. Aixecava els braços i cridava: "El món és boig; el món s'acaba". Donava cops de cap i els cabells s'enlairaven i, mentre es movien, s'ha dibuixat l'estranya figura d'un poll, d'una cria que ha perdut la mare. Xisclava. Sobre seu, un núvol. Com si res.  De sobte, la dona s'ha girat i, mentre xiuxiuejava alguna cosa, del seu pit despullat n'ha sortit un raig de llet tèbia que s'ha estavellat contra el vidre He tancat els ulls. Quan he tornat a mirar, l'arbre semblava un qualsevol.  M'he alçat tot vigilant de no girar-me cap a la finestra. Foto: Paloma Villaseñor